Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

SEMBLANÇA

Dones que són història, literatura en blanc

La vida d’una dona anònima, lluitadora, valenta, supervivent, que va contar la seva història al voltant de moltes tasses de cafè

Castell de Belzig.

Arran del dia de la dona volia retre homenatge a mil i un exemples de dones de discurs decidit i obert, dones valentes, treballadores, navegants a contracorrent. Des de les dones que decoraren amb les seves mans les parets de coves amb pintures rupestres, a pintores com Artemisia Gentileschi, compositores , actrius, investigadores , poetes...però tot allò que jo podria escriure sobre elles ho he llegit, com ho pot fer qui s’ho proposi, per això m’he decantat per escriure sobre unes altres dones, les de cada dia, que no tendran obres a cap museu, que no seran llegides ni recordades; dones faedores de vida, d’amor, de lluita, són art i literatura en elles mateixes, en la quotidianitat i en el silenci. Em centraré en la vida d’una dona anònima per a la majoria, una dona lluitadora, valenta, supervivent, que un dia, per sort meva, em va contar la seva vida al voltant de moltes tasses de cafè. Es diu Sieglinde i viu a Mallorca fa més de quaranta anys.

Va néixer a Belzig, a tocar de Polònia. Tenia tres anys quan va esclatar la segona guerra mundial i el seu pare, soldat alemany, va acabar captiu en un camp de concentració soviètic. Ella creixia entre enderrocs de bombardejos, traficant cafè i tabac dins la seva motxilla, entre el bloc occidental i el comunista, mirant de reüll els fusells que la podien apuntar en qualsevol moment. Uns anys després d’acabar la guerra van tocar a la porta de casa seva, era una persona que demanava caritat, brut i vestit amb pelleringues. La seva mare li tenia dit que donàs un poc de menjar però mai diners. I així ho va fer. La sorpresa fou que, hora foscant, va tornar a casa i es va trobar aquell individu assegut al menjador, era el seu pare. No l’havia reconegut. L’havien donat per mort feia temps. Aquell home va dir a la seva dona que ell no es quedava ni un dia en el bloc soviètic, aviat tancarien les fronteres del tot , el famós mur, i volia partir aquella mateixa nit. La dona, però, es va estimar més quedar.

Així que Sieglinde va partir de la mà del seu pare, deixant enrere casa seva, sa mare i el germà. Amagada en el compartiment de maletes d’un tren, mentre el pare se la jugava agafant el comboi en marxa, travessaren camps amb fil ferros i les bales xiulaven sobre el seu capet de rinxols rossos, fins que aconseguiren fer cap en una granja mig en runa on vivia la seva àvia paterna, una senyora grassa, allitada, amb una incipient gangrena. El seu pare la va deixar allà, mentre ell arrossegava les ombres de la guerra per racons gens recomanables. Sieglinde havia de tenir cura dels animals, de la casa i, a desgrat de la padrina, anava a l’escola. Li agradava estudiar, sobretot les matemàtiques. S’aixecava abans de la sortida del sol, arreglava els animals, preparava el berenar de la padrina i corria cap escola, a les estones d’esbarjo tornava a la granja per preparar el dinar, fer les feines encomanades i tornava a l’escola. Un dia, l’àvia li va manar més feines de l’habitual i no va poder tornar a l’escola. Els ulls li espirejaven quan em va contar que va quedar bocabadada en veure, en el llindar de la porta de casa seva, el seu mestre. Li va demanar perquè no era a l’escola i ella va encongir les espatlles i va assenyalar-li un caramull de patates. El mestre es va asseure amb ella a pelar les patates, li va ajudar a fer la bugada amb una maquinota de fusta de la qual ella, encara una nina, s’havia de penjar literalment del braços per poder-la accionar, i li va dir que no volia que tornés a faltar a l’escola. Des de llavors ençà no va deixar ni un dia Quan la padrina va morir, un oncle, d’un dia per l’altre, va vendre la granja i ella va quedar al carrer. Anava amb una petita escudella a demanar farina als molins. El mestre li va trobar lloc en un convent, on li van donar estudis i recobro. Però en fer dotze anys les monges la van fer fora. Va trobar feina de comptable en una empresa de cotxes a Duisburg i un dia un “Polizei” la va aturar escamat de veure una joveneta amb cotxes d’alta gama.

Un vespre, pels carrers del port, el va retrobar i ell es va oferir a acompanyar-la. El policia havia demanat fer la ronda en el port per poder traficar una mica i seguir amb l’economia de subsistència de la postguerra. I va sorgir l’amor. Temps després va veure una dona que la saludava agitant els braços, era la seva mare que havia travessat el mur amb un cirurgià soviètic que desertava del seu país, algú els va denunciar i el cirurgià rus fou empresonat i enviat a Estats Units, on, temps després, va formar part de l’equip de cirurgians que van fer el primer trasplantament de cor. El jove matrimoni va aixecar una casa feta d’enderrocs de la guerra, maons que ella netejava rascant-los amb una cullereta i per bigues feren servir rails de tren. Una sèrie de coincidències els va dur un estiu a Mallorca i pocs anys després s’hi van establir. Avui ja no queda ningú de la seva història, han mort fa anys. Ella segueix amb els seus vuitanta anys i busques, afrontant la vida de cara i amb valentia, acollint i donant una mà a tot aquell que ho necessita, aixoplugant animalons. Estimant, nets i fill, sense molestar gaire. No tuda paraules i tal com ho pensa ho diu, prou llicències li ha donat la vida per fer-ho. Desitjant un món de color violat, el nostre reconeixement a totes aquestes dones, que són poema, són cançó, vida, història i literatura. Valentes dones, gràcies per ser qui sou.

Compartir el artículo

stats