La Ricarda, la icònica casa ideada per l’arquitecte Antoni Bonet Castellanos a finals dels anys seixanta, està en perill per mor de la molt possible ampliació d’una nova pista a l’aeroport del Prat a Barcelona. Coneguda també com a Casa Gomis o Gomis-Bertrand és una joia arquitectònica, una construcció única i sense paral·lel, obra d’un arquitecte lecorbuserià i extraordinari i que, a més, incorpora les idees del matrimoni Ricard Gomis i Inés Bertrand, parella de visionaris, cultes i de gust artístic atrevit i exquisit.
Durant els anys seixanta i setanta el matrimoni Gomis-Bertrand van ser hostes a La Ricarda d’algunes de les propostes musicals més experimentals del panorama de tot l’estat espanyol. La llista és llarga, però alguns participants en aquelles presentacions de música –i música és un dir, perquè el que feien anava més enllà del so i era també teatre i performance– van ser Josep Maria Mestres-Quadreny, Carles Santos i John Cage, qui va descriure als seus diaris el plaer de menjar una truita amb patates a la casa. I llavors tots els altres convidats: Tete Montoliu, Montserrat Caballé, Conxita Badia i un tal Joan Miró, però sobretot Joan Brossa i les seves accions que mesclaven paraula, música i escenificació en una potent Gesamtkunstwerk o obra d’art completa i total, molt wagneriana, si bé, antiwagneriana, per l’humor i la mediterraneïtat antiteutònica que suposaven.
El 1963 es va crear un cicle de «concerts» –i aquí les cometes no són gratuïtes, perquè efectivament no van ser els usuals concerts com els del Palau o del Liceu– que es va denominar «música oberta» o «música abierta», i les minúscules del títol ja començaven a donar una idea del seu tarannà rupturista. Aquesta apel·lació («oberta»), a més, reflectia doblement per una part l’esperit interdisciplinari i inclusiu de les diverses propostes que es presentaven, i era, també, un gest de complicitat amb l’arquitectura «oberta» de La Ricarda: mòduls connectats tènuement, voltes que s’enlairaven sobre uns primíssims pilars de ferro, algunes parets de maons revestits de ceràmica vidrada i moltes altres de vidre que confonien els espais interiors i els exteriors creant un continu entre la vida personal –potser els elusius plaers íntims de les elits catalanes– i la natura plana, albuferenca i pagesa del Delta del Llobregat i, a conseqüència de tot, la dissolució de la frontera entre art i vida. La burgesia catalana demostrava amb La Ricarda la seva solidesa. Precisament per no posar parets o portes robustes, per fer una casa oberta, manifestava vigorosament no tenir por als vàndals.
El primer concert va incloure 7 Haiku (1922) de Robert Gerhard, Música per a 5 (1962) de Joaquim Homs (dedicada a Inés i Ricard Gomis, els hostes de la vetllada) i finalment, el Divertimento «la Ricarda» (1962) de Mestres Quadreny, obra en què intèrprets, desorientant el públic, entren i surten de la sala a diferents moments, aprofitant els accessos creats pel disseny arquitectònic. Poc més o menys un any després, Mestres Quadreny va presentar Concert per a representar, creat amb Joan Brossa, i amb la participació dels Joglars, el qual inclou, entre altres coses, tres pallassos que seuen entre el públic (un d’ells, absurdament, s’entreté ritualment a fer punta a un llapis). El tercer projecte de Mestres Quadreny i Brossa, va ser Suite bufa (1966). Tots aquests espectacles eren «accions». Segons Mestres Quadreny, una acció és la «teatralització de l’acte d’executar música (...) [i] explotar la capacitat d’espectacle que té l’intèrpret quan toca». I francament, ¿qui no ha observat l’absurda litúrgia dels concerts: les capades, l’aplaudiment, el frac, el silenci del públic, els bisos...? Les accions qüestionen tot aquest ritual i, en certa manera se’n riuen: a ningú se li escapa que el títol Suite bufa també vol dir ventositat.
La Ricarda, aleshores, continua fins avui en dia una tradició d’excel·lència i innovació com a centre de foment de la cultura i l’art i torna a ser notícia, si és que va deixar de ser-ho mai, sobretot per mor de l’alarma que ha provocat la futura ampliació de la tercera pista de l’aeroport del Prat. Si aquesta ampliació s’efectua, com sembla que es materialitzarà, les conseqüències serien devastadores almenys en dos àmbits: la construcció arruïnaria els aiguamolls de la zona provocant un desastre ecològic; i al mateix temps el soroll dels avions, ara mateix ja elevat, impossibilitaria qualsevol activitat humana, cultural, artística i especialment musical.
