Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

PLAGUETA DE NOTES (DCCCLXV)

Deixa pensar els sentits

Monica Vitti.

HI HA NOMS QUE NO POTS OBLIDAR MAI.

1- M’he posat una banda sonora plena de serenitat. La veu de l’extraordinari Xavier Sabata que conta i canta George Frideric Handel pot ser una bona companyia per a recordar dues persones estimades que han partit aquests dies.

ANTONI MIRÓ.

2- L’any 1968 feia quart de Biològiques a la Universitat de Barcelona. Anava molt a una llibreria única, –moderna i progre–, en aquells moments a Barcelona, Leteradura, un soterrani del Passeig de Gràcia, 80, dissenyat per Jordi Galí, on em rebien unes llibreteres apassionades que esdevingueren amigues, Lali Gubern, que després seria la companya de Jorge Herralde, i Elvira Cobos, i un editor Pedro Ancochea. Em passava el temps en la secció de literatura francesa que em feia estar al dia de les novetats de París com si fos a La Joie de Lire o La Vieille Taupe. Com editorial tragueren moltes de revistes en edició facsímil com Pèl i Ploma i la prodigiosa traducció de Joaquim Mallafré al català de l’Ulisses de Joyce. I també m’encantava una botiga de roba, Groc, que s’havia obert en un xamfrà de Rambla de Catalunya amb Provença. L’havia posat un sastre jove, Antoni Miró, amb dissenys seus: elegants, moderns i avantguardistes, trencadors i pràctics, tant femenins com masculins. A Groc vaig conèixer a Antoni Miró que al cap de deu anys crearia una firma pròpia i es convertiria en un dissenyador excel·lent de moda, un català internacional que triomfaria en passarel·les com París, Nova York, Tòquio i Milà. Va vestir celebritats com Ryuchi Sakamoto i John Malkovich. Era una persona culta, amable i amb una creativitat extraordinària i versàtil que el va fer destacar en el disseny de mobles, perfums, joies, ulleres, papereria, aixetes i, fins i tot, articles funeraris. També fou seva la roba que duien els voluntaris dels Jocs Olímpics del 92. Va dissenyar l’uniforme dels Mossos d’Esquadra. I a nombroses, obres de teatre, sèries de televisió i pel·lícules va realitzar les seves creacions. Recordaré Carta al padre (1984), de José Luis Gómez, La muerte del escorpión (1974) i Últimas tardes con Teresa (1984), del cineasta Gonzalo Herralde, Tatuaje (1977), de Bigas Luna, o El largo invierno (1991), de Jaime Camino. Record amb tendresa quan li vaig demanar un vestit negre a mida per dur a una entrega d’un premi literari i em va fer una obra mestre, clàssica, funcional i moderna alhora, que conserv com un tresor. El 1988 va ser guardonat amb el premi Cristóbal Balenciaga al millor dissenyador espanyol i l’any 2000 va rebre la medalla FAD, atorgada per l’Associació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives per la seva trajectòria professional. El 2003 li fou concedida la Medalla Antoni Gaudí, Moda Barcelona i de la Passarel·la Gaudí. Estimava molt Mallorca on venia amb regularitat. Passava molts d’estius a casa d’amics catalans de Deià i record algunes festes dels anys noranta en què es conjugava, cultura, moda, música i una modernor amb aromes d’una llunyana gauche divine barcelonina que en aquests moments em fa dir que la nostàlgia ja no és el que era. Crec que el seu estil ha deixat una empremta històrica en els creadors de moda actuals per la personalitat i la feina ben feta.

MONICA VITTI: DAMA DE TRAGÈDIA I DE COMÈDIA.

3- La veig amb una mitja cabellera rossa pentinada per les seves mans o pel vent, uns ulls somniadors blaus delineats per un llapis negre, l’eyeliner “Miau”, un cos de dona prima i forta dins la “petite robe noir” de Dior, i tot el pes feixuc d’una buit existencial que arrossega en aquella Trilogia de la Incomunicació –L’aventura (1960), L’eclipsi (1961) i La nit (1962)– de Michelangelo Antonioni, que vaig devorar, assaborir, gaudir i sofrir a les sales d’Art i Assaig de Barcelona. “No sé si som guapa. Sempre he estat diferent. Massa alta, massa prima. El meu cabell era important, i potser els meus ulls i les meves cames no estaven malament. Per sort aquesta qüestió no m’ha suposat mai cap problema. Tenc la veu greu, sempre em tocava fer de fulana, quan estudiava a l’Acadèmia Nacional d’Art Dramàtic.” I quan un periodista li va demanar que es descrivís va contestar tota xalesta que “si em posassin una pistola al cap, començaria així la meva descripció: som una rossa legítima, de bon de veres.”

La Vitti i Antonioni aconseguien, en aquella prodigiosa simbiosi que formaren, mostrar les neurosis, les angoixes, els neguits, els dolors, les contradiccions, els enigmes, en una paraula, l’ànima, l’interior de la dona dels anys seixanta, i fer-la viure en aquella pantalla on el blanc i negre del setè art la immortalitzà com una de les formes de sentir en un temps incerts en què tot trontollava i la dona era un maltractat objecte de desig. Em record a mi mateix quan sortia del cine de veure El desert vermell (1964), contagiat d’aquella ansietat passejant-me, perdent-me en aquells “temps morts” per Barcelona com si hagués somatitzat tota aquella tristesa, misteri i torbació. Però la Vitti era també una actriu de comèdia. I confessava que “fer riure a la gent és meravellós. Descobrir com aconseguir-ho és com descobrir que ets filla d’un rei.” Va fer comèdies ben diverses com Modesty Blaise (1966), de Joseph Losey, La noia de la pistola (1968), de Mario Monicelli, El dimoni de la gelosia (1970), d’Ettore Scola, Llits calents (1979), de Luigi Zampa, El cinturó de castedat (1967) Amor meu, ajuda’m (1969), Aquesta rossa és meva (1973), i Sé que saps el que jo sé (1982) d’Alberto Sordi. I va fer feina amb tots els grans actors italians com Vittorio Gassman, Ugo Tognazzi, Nino Manfredi i Marcello Mastroianni. Quasi no recorda ningú que va col·laborar amb Luis Buñuel a El fantasma de la llibertat (1974) amb una sèrie de seqüències surrealistes. Des de 1973 vivia amb Roberto Russo, director de cinema i fotògraf. L’actriu de les mil i una fesomies des de 2002, per mor de l’alzheimer, havia deixat el seu treball i la vida pública. No l’oblidaré mai!

Compartir el artículo

stats