Les obres eròtiques d’Anaïs Nin són clàssics de la literatura (eròtica) del segle passat. En La intemporalidad perdida, uns escrits fins fa poc temps quasi inèdits en les nostres contrades, ens apropa a una Nin jove, en la qual podem entreveure alguns elements que després, en la seva obra posterior, hi seran molt presents.
Són setze petits relats que foren escrits quan Anaïs Nin vivia amb el seu marit, el poeta i banquer Hugh Parker Guile a Paris, i quan encara no havia conegut Henry Miller. Uns escrits plens de tendresa, on apareix la sensualitat, el desig, la passió, el plaer, el joc de sentiments, la intimitat... i on es pot entreveure una encletxa de l’erotisme (o potser, irònicament, ho deixa en mans del pensament del lector), que més tard explotarà en els seus textos posteriors.
Es tracta d’uns escrits allunyats de la vida quotidiana, on aquesta sols potser percebuda en un petit fil de consciència. Una publicació on Anaïs Nin ens condueix a un món mental, més interior, estètic, d’introspecció i de descoberta, amb personatges que juguen més amb l’art de la ficció que en la realitat: cantants, ballarines, poetes.
Des d’aquests inicis, intencionadament, podem trobar una Anaïs amb una visió feminista, que romp amb les idees socials que l’envolten, encara no tant provocadora i explicita com en altres obres seves. Sembla que vulgui jugar més amb les idees de la psicoanàlisi, que en aquells anys tenia una gran influència, i al qual Nin s’hi va apropar.
Anaïs Nin, filla de músics, descendents de catalans, començà a escriure el seu diari als onze anys quan viatja des de París a Nova York. Va viure una vida que, en alguns moments, s’ha pogut considerar escandalosa.
La intemporalidad perdida és un apropament a una Nin quasi desconeguda, més particular i entranyable, on es veu el viatge que, des d’una l’òptica femenina, vol iniciar de la mà de les relacions més íntimes.
