LLEGIR FA VIURE.
Avui he decidit que acabaré aquesta llista de recomanacions. Encara que tot són notes, vull tornar a la meva llibertat anàrquica de recollir fragments d’uns textos disgregats, atzarosos, plens de la fertilitat dels començaments i de la joia trista dels finals. No deixaré mai les meves recomanacions, no passeu pena, lectores fidels, hipòcrites, estimades, llunyanes, desconegudes i, sobretot, fraternals. Avui, un dia de fred gèlid, m’he posat devora la foganya amb un llibre que conta la història d’una valenta dona i he passat dues hores fins que he conegut les fetes més significatives de la seva vida, i els ulls m’han espirejat i he viscut intensament. La dona nom Hilda i el llibre es titula Hilda Agostini. Les armes de la raó d’una mestra republicana, protestant i maçona (Edicions 62) i l’han escrit dues historiadores excel·lents, Cèlia Cañellas i Rosa Toran. Hilda Agostini Banús va néixer a Tarragona el 1890 i va morir a París el 1976. Va ser filla d’un empresari i agent consular nord-americà protestant i d’una al·lota benestant de Reus, Maria Banús. Des de ben jove, mestra i amb una actitud lliurepensadora, va participar en nombrosos projectes renovadors: l’escola Montessori, el catalanisme republicà, el protestantisme, el laïcisme i la maçoneria dels anys vint i trenta del segle passat. Va participar en l’associacionisme de les dones, fou membre del Lyceum Club, que representava la mobilització del moviment feminista d’aquests anys. Va ser una activista de la tasca propagandística de les seves idees durant la República i la Guerra Civil, una mitinguera apassionant. S’exilià a França i va continuar les accions amb el republicanisme d’esquerres, la maçoneria i els protestants. És una d’aquestes figures que han quedat arraconades per la història per molts de motius, especialment per ser dona i compromesa.
I ara don entrada a Joan Vigo Arnau, que és poeta (Pastor d’antenes (LaBreu, 2017) i Cementiri d’avions (Adia Edicions, 2018)), novel·lista (Haiku a Brooklyn (LaBreu, 2018)), els vuitanta va ser lletrista de rock-and-roll, ara col·labora en ràdio i cinema, a la revista La Charca Literaria i té un blog (mafiamental.blogspot.com). M’agrada perquè és un escriptor tot terreny i perquè la seva darrera novel·la, Vides potser (LaBreu Edicions), protagonitzada per un vigilant de sala de museu reconvertit en investigador privat, té un ritme frenètic i negrós, ple de misteri, que m’ha fet passar molt bons moments. En el poble de Santa Marta, on ha de viure un any investigant l’enterramorts, n’Orson comença a conèixer un personal sòrdid i fosc, de vides estranyes. Hi ha un aire retro amb molt de fum i alcohol, amb clarobscurs, amb festers de la gastronomia i de la carn. M’encanta na Solange, aquesta cuinera encisadora. Vigo reconfigura sempre seguit la veu del protagonista en què la imaginació entra per totes bandes. I la ficció llibertària més fina i sorprenent amara els diferents personatges que habiten en els territoris de la llibertat dins els marges de la vida. Un llibre d’un escriptor hedonitzat en el llenguatge que ens fa passar un guster. Gràcies!
ALI SMITH: UN QUARTET MERAVELLÓS!
Ali Smith és una escriptora escocesa que ens ha donat un quartet de llibres d’una excel·lència suprema amb els títols tan comuns de les quatre estacions de l’any. I traduïts amb una perfecció extraordinària per Dolors Udina. Primer va sortir Tardor, després Hivern, després Primavera i la darrera és Estiu. Tot a l’Editorial Raig Verd, la directora de la qual, Laura Huerga, ha sabut arriscar-se. Aquestes quatre obres han aconseguit, en aquests temps tan durs, precaris, delirants, tensos, incerts i ben nostres, fer-nos saber que la literatura i l’art són salvadors i que ens ajuden a sobreviure. En tots els llibres hi ha una forma de contar nova, meristemàtica, creactivíssima; fuig a l’escapada de totes les narrativitats conegudes i mescla veus, estils, llenguatges, lèxics; les hibridacions són contínues i els personatges naveguen d’uns llibres als altres en naufragis inesperats; travessa censures i temors, no li fa por res; arriba a continents verbals desconeguts; passa de la metàfora sublim a la vulgaritat quotidiana; no amolla per res; s’aferra als reptes fins que els sobrepassa; troba enfonyalls on no n’hi ha i aigua en el desert; descriu la relació entre el passat d’ara i el passat històric; farceix el text de citacions secretes, lletres de cançons, endevinalles, llibres; cap problema del seu temps li és aliè: els immigrants sense papers, els presos polítics, la catàstrofe del canvi climàtic i, sobretot, com a fons, la pandèmia que esborra les fronteres, les classes, les desigualtats i ens converteix a tots en amenaçats de mort.
Dolors Udina, que va venir com a poeta traductora creadora al XXIII Festival de Poesia de la Mediterrània, em deia: “El millor de traduir Smith és com t’obre la ment, el camp que et dona per esplaiar-te com a traductora, perquè és impossible traduir-la cenyint-te a les paraules; has d’entendre com diu les coses i seguir el seu procés mental per després reescriure-la. Potser traduir sempre és això, però és que en el seu cas la literalitat no porta enlloc. He rigut molt traduint-la, contínuament té petits tocs d’humor i maneres particulars de dir les coses. La quantitat de jocs de paraules que fa, que no es limiten a un moment sinó que li donen peu a tota mena de disquisicions, obliguen el traductor a encertar el joc equivalent que després li permetrà fer unes disquisicions equivalents”.
I quan has llegit i rellegit els quatre llibres veus el gran missatge que ens deixa: tots formam una comunitat humana, animal, vegetal, geològica, tots estam connectats, sense compartiments estancs. I no ens deixa sense esperança. L’escriptora ho deia en una entrevista: “L’optimisme i l’esperança no són el mateix: l’optimisme és un estat que podem provocar conscientment; l’esperança… no té res d’autocomplaent, perquè el seu oposat és la desesperació. L’esperança és una corda fluixa que creua un barranc entre un aquí i un allà, i aquesta corda fluixa està tan afilada com la fulla d’un ganivet.”
Llegiu-la sens falta. Fa companyia!
