Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Poesia

Nervi de gran poeta

Alda Merini és una poeta important per la seua arquitectura poètica

Alda Merini. VIQUIPÈDIA

Les successives traduccions de Nora Albert ens han fet avinent en llengua catalana la poesia d’una de les autores més destacades del segle XX (sens dubte, de la primeríssima línia entre les italianes). Em referesc a Alda Merini. Ara ens arriba el volum Buidor d’amor, número tres de la Col·lecció Accent Obert d’Edicions Aïllades, que dirigeix l’autora de la traducció.

Alda Merini és una poeta important, tant per la seua arquitectura poètica (que podem llegir tranquil·lament desvinculada de la trajectòria vital, com diria Todorov que hem de fer), com pels lligams precisament entre vida i poesia (que, al cap i a la fi, en Merini, no es poden desvincular fàcilment). Merini va tenir una vida tempestuosa, amb alts i baixos, amb èpoques d’activitat literària frenètica i etapes de silenci. La malaltia mental la va mantenir enclaustrada una part important de la seua vida, però va saber treure’n una meravella tan especial com La Terra Santa, que apareix inclosa en el volum objecte d’aquest comentari. Autora extraordinàriament precoç (poemes dels seus quinze anys apareixen a antologies de la poesia italitana), admirada per autors com Pier Paolo Passolini (un gran poeta, a més d’un conegudíssim cineasta), va topar amb una malaltia mental que va condicionar completament la seua vida. Però sempre va lluitar per desfer-se’n, o per assumir-ne la presència i mirar de revertir-la en creació i en una ironia i puixança que poques persones han sabut aconseguir com ella.

Per dir-ho en els seus termes, “Aquestes empremtes a la terra te les deixo a tu/ tendres, dolces, perquè es pugui dir:/ per aquí va passar una gemma o una tempesta,/ una dona que, àvida de dir,/ digué coses nocturnes i delicades,/ una dona que mai no fou estimada./ Tal volta per aquí passà una fer enfurismada/ àvida set que oferí tempestat/ a la terra, a cada clima, al firmament,/ mes per aquí tan sols passà el meu turment”.

En la trajectòria poètica d’Alda Merini hi ha diverses etapes, marcades pel seu devenir vital: escriu molt precoçment -ja ho hem apuntat-, llavors calla durant una llarga temporada, i, a la seua maduresa, torna a fer eclosió la seua activitat creativa. Pel mig, hi ha la tragèdia personal de l’internament en un manicomi. Però aquesta experiència fatal li forneix la benzina per poemes colpidors i llampants: “El manicomi és una gran caixa/ de ressonància/ en què el deliri esdevé eco/ i l’anonimat mesura,/ el manicomi és el mont Sinaí,/ maleït, del qual tu reps/ les taules d’una llei/ per als homes ignorada”.

Però el maltractament de la vida no la venç, sinó que ella és capaç de transfigurar-lo en una força positiva: “Jo era un ocell/ de blanc i delicat ventre,/ algú em tallà el coll/ per riure-se’n/ no sé./ Jo era un gran albatros/ i voletejava sobre els mars./ Algú va deturar el meu viatge,/ sense cap caritat de so./ Però tot i esclafada per terra/ ara canto per tu/ les meves cançons d’amor”.

La publicació de Buidor d’amor ens arriba en una acurada edició, sobre una traducció acurada i solvent per part de Nora Albert, que també fa un extens pròleg que ens permet d’entendre i de contextualitzar millor l’obra d’Alda Merini en el seu conjunt i el volum que tenim a les mans, específicament.

No voldria acabar aquest comentari sense fer atenció de l’ambició que suposa per part d’una editorial eivissenca de posar a l’abast del públic lector l’obra d’una de les grans autores de la poesia italiana, fent una aportació a la nostra literatura de la literatura universal. Aquesta és l’ambició que necessitam (i els riscos que de vegades cal córrer) per consolidar i fer créixer la nostra cultura.

Compartir el artículo

stats