Mai no és tard per conèixer un clàssic. I sempre és un bon moment per agrair les editorials que en fan reedicions, perquè la vigència de certes lectures no sigui oblidada. Gràcies, doncs, a Baula (Edelvives, per l’edició en castellà) per una tan esplèndida edició d’Anna de Teules Verdes, l’obra per la qual serà sempre reconeguda Lucy Maud Montgomery, autora canadenca (1874-1942). La traducció és de Mariona Arabia Ventura, correctíssima. El llibre, un text encara deliciós, va tenir una primera publicació en l’inici del segle XX. Tot i el temps que ha passat, el text continua essent atractiu, estimulant, positiu, divertit. Sí, potser un pel llarg i amb alguna reiteració pròpia de l’estil de l’època. No fa res.
Deixem que la nostra lectura flueixi sobre les pàgines d’Anna de Teules Verdes. Deixem-nos acaronar pel que l’autora ens conta (i potser recorda). Perquè, mentre que viu les seves aventures casolanes, mentre que creix, la protagonista principal, Anna Shirley, no deixa de repetir-nos exaltadament que, en la Vida, just al nostre costat, hi és la meravella i l’encís. De les coses petites, de les coses properes, de la gent que tenim a la vora, de les nostres grans i petites il·lusions, de les nostres resignacions, de la natura, del cicle de les estacions, del vent o de les fulles dels arbres que es dauren en la tardor. “Déu és al cel, i a la terra tot és al seu lloc”, murmura l’Anna just abans del punt i final de la història.
Anna és una nina orfa que arriba a Teules Verdes per mor d’un error. Matthew i Marilla Cuthbert volien, en realitat, adoptar un nin, perquè els ajudàs en les feines de la granja Teules Verdes. L’error esdevé un miracle. I l’adulta i severa Marilla (afirma Margaret Atwood, lectora confessa i devota del llibre, en un preciós epíleg inclòs en aquesta edició), gràcies a la intensitat del tarannà d’Anna, i especialment pel discurs que la seva imaginació genera des de cada petit fet i des de cada experiència, s’obrirà a la dolçor de forma entendridora. Amb Anna al costat, qualsevol mur de contenció emocional s’esbaldrega.
Anna és un remolí. En cada capítol gairebé, hi ha accidents petits o grans, malentesos, desbarats i una conseqüència inevitable de llàgrimes i de penediments. I confessions, declaracions de voluntat de canvi, d’acceptació, de comprensió. I somriures que primer s’oculten. Perquè, les confusions d’Anna només es poden cloure amb un somriure, o amb una rialla franca, reaccions pautades per la manera com Marilla aprèn a comprendre l’essència de qui té a la vora. Hi ha un poc de dol, també.
La portada del llibre és perfecta, amb una magnífica il·lustració d’Antonio Lorente (un poc excessiu, en canvi, en alguna de les moltes pàgines il·lustrades del ric volum d’aquesta edició), amb uns tons càlids prometedors. Un clàssic, doncs, que torna a passar per les nostres mans i pels nostres ulls.
