Edicions UIB (en col·laboració amb l’Acadèmia de Medicina, el Col·legi de Farmacèutics, el GOIB i la Fundació Flora Medicinal Baleàrica) acaba de publicar un volum considerable: és part de la tesi del Doctor Carles Amengual, biòleg i metge, que ha treballat més de tres dècades sobre la matèria. Són més de 1000 pàgines de text (i més de tres Kilògrams de pes), sobre sis-centes-seixanta dues espècies de la flora balear (autòctones, introduïdes i cultivades) i les seves aplicacions medicinals.
La tasca de Carles Amengual ha estat polifacètica, també en aquesta obra magna: no sols ha estudiat les plantes locals i els coneixements que se’n tenen, sinò també els usos que se’n fan en llocs tan diversos com el Marroc, les Filipines, el Tibet o Mèxic. Ha herboritzat al camp, però també a la bibliografia especialitzada i a la no botànica: la Bíblia, l’Alcorà, les Rondalles, Shakespeare.
El resultat és una matrioixka: diversos llibres en un. La part principal és la medicinal (part utilitzada de cada planta, composició química), acompanyada d’índex i quadres de noms científics, noms populars, usos terapèutics, homeopàtics i comparativa entre els usos a les diverses parts del món analitzades. La informació estrictament botànica (descripció de cada espècie, hàbitat), acompanyada per la fotografia (procedent de l’Herbari Virtual de la UIB), podria ser per si sola un bon manual. La informació filològica també excel·leix: són 3626 els noms recollits per a les 662 espècies estudiades, de manera que els lingüistes tenen aquí un material magnífic. L’apartat d’història de cada espècie detalla el coneixements que en tenien els clàssics grecs i els apotecaris balears. Quan a la informació de cultura popular, denota la passió que hi té l’autor, que ha replegat amb cura més de tres mil gloses, cançons, refranys i contarelles.
Ara que es compleixen 150 anys de la publicació de L’origen de l’Home de Charles Darwin, és oportú afegir una reflexió evolutiva, des dels punts de vista de la biologia i de la cultura.
Les propietats medicinals de les plantes responen a dos fets, aparentment contradictoris: la unitat de la vida i la diversitat de la vida, d’alguna manera el ying i el yang orientals que tan interessen al Doctor. Amengual. La vida té una estructura bioquímica unitària, si no fos així, si no hi hagués una unitat d’origen, no hi hauria interaccions entre les substàncies vegetals i la fisiologia d’un mamífer com nosaltres. Els principis actius de les plantes encaixen en els nostres metabolismes com les claus a un pany, o com els engranatges d’un mecanisme. Si la base vital dels vegetals no fos similar a la nostra i a la dels patògens, no podria haver interaccions, no hi hauria efectes medicinals. D’altra banda, la vida s’ha diversificat amb milions d’anys d’evolució, sempre en un context difícil, sempre amb un entorn que amenaça i empara (tornam a una dualitat): volem menjar i no ser menjats, tant nosaltres com els vegetals. Les toxines, tan abundants al món natural, no són altra cosa que defenses. Però tot és qüestió de dosi. Una toxina pot ser un remei. Però a més de depredació i competència, a la natura també hi ha cooperació i simbiosi, i fins i tot hi ha un altruisme natural, com el que ens du, a la major part dels humans, al respecte a l’altre i al respecte a la natura.
Culturalment, cal reconèixer que Amengual ha sabut pujar a les espatles de gegants (tots els botànics i autors anteriors), que suposen l’acumulació també de moltes fonts anònimes, de cents de mils d’humans històrics i, ben segur, prehistòrics, els que han explorat les propietats de la flora, han experimentat, han aprés i han ensenyat durant molts de segles de forma exclusivament verbal. La gran llisó és que no hi ha cultura individual, sinó col·lectiva, que humanitat no és un concepte abstracte, que no hi ha persones sense societat i sense història. Hem esdevingut un súperorganisme, com les grans colònies d’insectes socials, i a més, estès amb les eines extra corpòries de gestió de la informació (des dels llibres als ordinadors), com molt bé exposa Gaia Vince a “Transcendència” (Biblioteca Buridan). I aquí cal comentar que els súperorganismes no són uniformes, hi ha individus clau per al seu èxit (com les reines dels insectes socials). Carles Amengual n’és un: no és un brusquer, que deim a Mallorca, sinó un arrauxat assenyat com diria un català continental: amb la voluntat i la capacitat per a una obra com aquesta, que necessita d’una voluntat amb un punt obsessiu per la qual li devem agraïment i admiració.
