Ha demostrat molt bon gust l’editorial Nórdica (infantil) en l’acurada edició d’aquest conte de maneres clàssiques d’Iban Barrenetxea, Andanzas de un flautista llamado Tristrás, amb il·lustracions també d’aquest autor. El llibre és un objecte digníssim, molt atractiu, d’una notable elegància. No hi ha colorins cridaners, sinó moderats. Tapa dura, bona tipografia, disseny refinat, il·lustracions suggerents (cadascuna d’elles referenciada amb una frase del text, ben ubicades, doncs), un índex ben exposat, unes entradetes per a cada capítol a la manera de les novel·les antigues (“De cómo Triastrás logró salvar el pellejo gracias a la prodigiosa maroma de Barbarán” o “En el que somos testigos de otro prodigio de la candela de Ceifema”), fins i tot de les novel·les picaresques. No, Tristrás no és un pícar, sinó, un flabioler que es creu orfe i que intenta viure de lloc en lloc, de fira en fira, de mercat en mercat, fent sonar el seu flabiol en places i camins. Un instrument que, en realitat, és alguna cosa més. També són més del que aparenten l’ós (que, en un moment, fa olor de pèl banyat i de pena) o una rata de claveguera, o els corbs que volen i parlen gairebé en cada pàgina. Embullen. Proposen. Imposen. També és una altra cosa la dama que acull Tristrás en una de les ciutats que visita en la seva caminada.
El relat és clàssic. O si apuram: té un aire de diferents clàssics molt ben trenats. Ho comenta la promoció del llibre: Andersen, el flabioler de Hamelin, els contes tradicionals amb padrines que tenen poders màgics i que ofereixen al protagonista objectes que l’ajudaran a resoldre els seus quefers obligats pel destí... L’ajudaran, només: una corda, un tros d’espelma... Perquè, en realitat, és l’astúcia, i també la ingenuïtat i la bona voluntat de Tristrás, allò que oportunament usat convertirà un vagabund en quelcom important. I tanmateix, Tristrás renunciarà. Sense recança. Vol viure en els camins. És en els camins on és ell, lliure i resolt.
Aquí, doncs, hi ha dragons, reis bons i dolents, i una reina dolça i cantaire, mercaders que van i vénen, i gent que no actua com cal, i nobles consellers que han perdut el seny per mor del zumzeig d’un papalló i la bonior de les seves ales transparents, un temible monigot de cera... I sobretot, hi ha una nina intel·ligent i coratjosa, i sàvia, que no dubta, que coneix, que sobreviu entre injustícies i absurds. Barrenetxea ha imaginat i escrit un molt bon conte. Ha sabut usar i renovar continguts i tòpics de velles històries que evocarem quasi en cada capítol. Històries que hem sentit d’infants i que omplen el nostre inicial imaginari literari. Bravo.
