El passat dia 12 de desembre es compliren dos-cents anys del naixement a Rouen de l’escriptor francès Gustave Flaubert, considerat el tercer dels grans novel·listes del realisme juntament amb Balzac i Stendhal. Flaubert defugí dels excessos del romanticisme de l’època i amb una peculiar estètica de la paraula i l’ajustament perfecte entre fons i forma «Le mot juste» perseguí la perfecció de l’estil literari, segons ell trobar-lo era l’obligació de l’escriptor. Flauvert es pot considerar el pare de la novel·la moderna.
Es diu de Flaubert que era matiner, melancòlic i altburgès, encara que Vladimir Nabokof (Lolita) digué que per a Flaubert, burgés era un estat de l’esperit i no de la butxaca.
Precisament fou a Madame Bovary, una de les seves obres més importants publicada el 1857, on Flaubert fa una crítica als valors burgesos. Madame Bovary esdevingué un arquetip literari com a paradigma de la dona insatisfeta, infeliçment casada, avorrida en el paper domèstic que li era reservat i que trobà en l’adulteri la possibilitat d’una altra vida lluny de l’ambient provincià en què vivia. Emma Bovary va anar d’amant en amant, va dilapidar la fortuna del marit i s’acabà suïcidant.
A Flaubert se l’acusà d’escàndol a la moral pública perquè la seva novel·la presenta a una dona adultera i perquè la veu narrativa, estava escrita en tercera persona, en cap moment jutja a aquest personatge. L’escriptor fou empresonat i gràcies al seu advocat aconseguí convèncer al jutge que ell era només el creador d’un personatge.
Al voltant de Madame Bovary hi ha una sèrie de curiositats interessants:
Dona nom a una malaltia, el bovarisme, que és una insatisfacció crònica prod uïda per la frustració entre la il·lusió i la realitat.
Madame Bovary fou adoptada pel moviment feminista com a símbol del despertar de la consciència femenina.
Es diu que està basada en fets reals, que Flaubert s’inspirà en la història real de Delphine Delamare, coneguda dels pares de l’escriptor, la qual es suïcidà als vint-i-dos anys després d’acumular deutes i amants.
La novel·la es considerà un atac a la moral hipòcrita de la França de mitjans del segle XIX.
Flaubert s’alliberà de la presó perquè la mort de la protagonista es podia interpretar des d’un punt de vista moralitzant, a això s’agafà l’advocat defensor.
La paròdia d’aquest judici fou que anys després es descobrí que el fiscal era escriptor de poemes eròtics.
Des de l’any 1933 s’ha dut al cinema en vàries ocasions, destaquen les adaptacions de Jean Renoir, Vincente Minnelli i Claude Chabrol.
El 1951 es convertí també en òpera gràcies al compositor Emmanuel Bondeville (Rouen 1898).
