El 30 d’abril de 1945 era dilluns a Garmish, una petita localitat de Baviera situada a prop dels Alps, no gaire lluny de la frontera amb Àustria. Allà hi tenia la residència Richard Strauss, a un preciós palauet que s’havia fet construir molts anys abans, gràcies als beneficis obtinguts amb la seva òpera Salomé. El compositor i la seva esposa Pauline de Ahna eren a casa, aquell fred matí de primavera, just el mateix dia que Adolf Hitler se suïcidà, a Berlín, la guerra ja era a punt d’acabar. El major John Mayers, de l’exèrcit nord-americà, es disposava a fer efectiva una ordre d’ocupació de la residència dels Strauss, quan només una casualitat va permetre que aquella parella d’ancians malalts i els seus familiars més propers –fill, nora i néts– no fossin desnonats i quedassin fora sostre, aquella nit. Entre els militars que conformaven aquell grup de soldats hi era el sergent John de Lancie, jove membre de l’Orquestra de Pittsburgh –de fet, després n’arribà a ser primer oboïsta, durant molts anys–, gran admirador del compositor alemany i intèrpret moltes vegades dels seus poemes simfònics. A ell li dedicà Strauss, de fet, el seu Concert per oboè i petita orquestra en re major, opus 144, estrenat el febrer de 1946, a Zurich, quan el mestre ja no era més que un mort en vida, tot i que encara li quedaren forces per escriure les seves Quatre darreres cançons. En realitat, aquella obra per oboè fou una petició personal de De Lancie al geni de Munic, feta el mateix dia d’un encontre que el jove militar americà degué considerar miraculós.
Ara ens arriba aquesta Nadie logrará conocerse. Cuarteto de la guerra II, publicada per Galaxia Gutenberg i escrita pel català Xavier Güell, per recordar-nos això i moltes coses més de l’autor d’El cavaller de la rosa. Xavier Gúell és, al marge de narrador, director d’orquestra i el que ara s’usa dir, dinamitzador cultural. Besnét de l’industrial Eugeni Güell –el mecenes d’Antoni Gaudi i impulsor, entre moltes altres coses, del parc barceloní del mateix nom–, el nostre escriptor debutà com a director d’orquestra només amb disset anys, acompanyat d’una també jove però ja consagrada Montserrrat Caballé –sospitam que el llinatge hi tengué alguna cosa a veure–, i arribà a dirigir un Rèquiem de Mozart al cim curucull del Machu Picchu peruà, amb una orquestra de dos-cents músics i quatre-centes veus, segur que els Déus dels inques s’ho miraven amb delicte.
Des de fa uns anys, Güell es dedica principalment a la narració divulgativa i ha publicat títols de notable èxit com són ara La música de la memoria (2015) o Los prisioneros del paraíso (2017), on mescla assaig i ficció novel.lada, sempre amb el tema musical en el rerefons. Fa uns mesos començà a publicar-se el que és el seu projecte literari més ambiciós, fins ara: Cuarteto de guerra, una tetralogia que pretén apropar-nos la història de quatre compositors fonamenals de la primera meitat del segle XX, terriblement condicionats pel temps que els tocà viure: Béla Bartok –a principis d’enguany es publicà Si no puedes, yo respiraré por ti, el que era el primer lliurament de la sèrie– i després seguiran sengles títols dedicats a Dimitri Shostakovich i Arnold Schoenberg, pobra gent, quin fum que passaren també ells. A aquesta Nadie llegará a conocerse, Güell ens presenta un Strauss enfrontat a les seves pors, als seus fantasmes, als seus records i, principalment, a la seva consciència culpable per tot allò que no va ser capaç de fer durant els dotze anys de nazisme que tant condicionaren la seva obra i la seva existència. Articulada a partir d’un pròleg i tres actes, amb les seves respectives escenes, Nadie llegará a conocerse deu el seu títol a un vers d’un poema de Goethe que inspirà Strauss a l’hora d’enllestir la seva meravellosa Metamorphosen, una obra per a vint-i-tres cordes escrita el 1945 i que el compositor va concebre en veure la destrucció de la seva estimada Òpera de Munic, devastada pels bombardeigs aliats no gaire temps abans. Si El cavaller de la rosa o Capriccio deuen contenir alguns dels passatges musicals més bells del segle XX, aquesta Metamorphosen és sens dubte una de les pàgines més tristes i colpidores mai escrites. No la deixin d’escoltar amb l’ànima ben atenta i els ulls tancats, més que res per combatre allò de l’esperit nadalenc dels orgues...
