Juliol de 1914, quan vivim el trànsit de l’esclat “festiu” a la ciutat-rusc fins als arbres calcinats pel foc de morter: terra, cendra, fang i sang. El setembre el món se submergia al cor de les tenebres, i així quatre anys, fi ns al novembre de 1918. Comença la Gran Guerra i també Las hojas del ayer, una crònica de l’ànima, una batalla contra l’oblit narrada exquisidament per Francisco de Asís Maura García. Una novel·la que es converteix així en una espècie de gran itinerari èpic on el fet de recollir escrits, poemes i cartes manuscrites del camp de batalla esdevindrà un exercici de dignificació, de memòria col·lectiva, i també de recuperació de la paraula emmudida de qui marxarà a destemps. Las hojas del ayer se’ns desplega així com una batalla d’oblit-record, entre trinxeres que són el preludi del no-res històric contra el qual cal sempre lluitar. Entre aquestes trinxeres i terra devastada, transita el Lechuza, personatge sense-nom que viu la nit per albirar coses que la resta d’humans no són capaces de percebre.
Kafka, el 1904, en una carta al seu amic Oskar Pollak, va dir que només hauríem de llegir llibres que mosseguin, que rapinyin, llibres que ens despertin d’un cop; i tancava l’escrit amb la cèlebre cita: «Un llibre ha de ser la destral que esberli la mar glaçada que hi duem a dintre nostre». I és que hi ha llibres que es desfan a les nostres mans i no romanen gaire temps al nostre interior, i n’hi ha que provoquen una sensació inajornable d’apropiació de tot el que ens conten. Si a més és un llibre que compleix amb precisió la funció estètica, la necessitat de l’autor de crear bellesa a través de la literatura on el llenguatge literari és un fi estètic en ell mateix, haurem travessat les pàgines d’un petit tresor. La narrativa de Las hojas del ayer és conduïda com una controlada obra d’art, estètica, sòlida, profunda i alhora fluida i captivadora; i és que l’autor ja havia destacat com a narrador de la bellesa i cronista del “realisme oníric” al seu llibre de relats El soñador de las legañas (Diversidad Literaria), on demostrà el perquè es va fer creditor de dos premis de narrativa curta.
En aquesta novel·la, Francisco de Asís Maura desplega amb gran destresa tot un seguit d’evocacions poètiques plenes de força narrativa, una novel·la sorprenent que es debat entre el somni (el malson) i la realitat de les trinxeres franceses de la Gran Guerra, tres anys novel·lats a la frontera dels límits dels éssers humans amb un període en terra de ningú, on les regles desapareixen i la devastació és integral. Estem davant una obra madura, fruit d’unes grans passions, la història i la lectura, i de l’homenatge a J. R. R. Tolkien, J. D. Salinger i Xenofont. Si hagués de resumir l’obra en tres paraules, triaria “bellesa”, “saviesa” i “fluïdesa”, i la conclusió no pot ser cap altra que augurar una llarga trajectòria al llibre i al seu autor.
