Suscríbete Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes | Bohigas, homenot renaixentista del segle XX

Oriol Bohigas. EL PERIÓDICO

ARTISTA DE L’ARQUITECTURA.

Quan el primer de desembre vaig sentir per Catalunya Ràdio la notícia de la mort d’Oriol Bohigas vaig tenir una girada de ventre i un record memorable d’ell i jo a la capella de Miquel Barceló a la Seu. Sé que ell m’havia telefonat per demanar-me si podria fer-li de guia d’aquella intervenció barcelonina, que havia seguit amb la seva enorme curiositat intel·lectual al llarg del temps i de la qual sempre em demanava noves. Per ell, que era sobretot un home de cultura catalana amb visió universal, aquella intervenció connectava amb la de Gaudí i constituïa una de les fites més importants de l’art religiós català del segle XXI. Coneixia bé la Catedral, perquè havia fet alguns treballs amb els problemes de la coberta i, des que va saber que Barceló hi faria una capella, es mostrava il·lusionat i ho trobava increïble. Bohigas sabia el tancament dels alts estaments catòlics espanyols a aquesta casta d’hibridacions, i li semblava que el bisbe Teodor Úbeda era un personatge valent, únic i excepcional. Ell havia fet, el 1969, l’església parroquial de la Sagrada Família d’Igualada, i en sabia molt de la diplomàcia eclesiàstica. Per això, no se’n podia avenir que el pintor més català mundial en la línia de Miró i Tàpies hagués pogut superar aquell repte. Prenguérem un cafè al Líric, aquell bar mític que ja ha desaparegut, d’aquell 2008, i ell no s’aturava de fer-me preguntes sobre les vicissituds, problemes i èxits d’aquell aventura única. Bohigas havia estat un activista cultural de primera línia –el recordava a la Caputxinada, a les tancades d’intel·lectuals de Montserrat i al manifest que demanava que la Sagrada Família quedés inacabada, entre altres fetes– i haver aconseguit que un artista contemporani català intervingués en una catedral gòtica que ja duia l’empremta gaudiniana era per a ell un gran triomf de l’esperit.

Pujàrem les escales de la costa de la Seu, que parteixen dels jardins de la plaça de la Reina. Es mostrava nerviós i em deia: «He vist algunes fotos dels diaris que no m’han donat cap idea clara de la feina d’en Barceló i he sentit molts de comentaris. Tinc un gran deler de veure-la».

Quan entràrem a la catedral per la porta de l’Almoina, vaig estar content, perquè quasi no hi havia visitants. Vaig dur n’Oriol cap a la part de darrere del portal principal; agafàrem la nau lateral del mirador i a poc a poc li vaig indicar l’absis on hi ha la capella del Santíssim. Ell acomodà la mirada i començà a mormolar paraules que no podia entendre. Mentre avançàvem, la seva excitació anava en augment i, quan arribàrem a uns metres de la intervenció de Barceló, convertí aquells xiuxiuejos en una exclamació repetida: «Això és tremendu! Això és tremendu! Això és tremendu!», mentre s’acostava cap a la pell ceràmica amb els braços oberts com si volgués abraçar-la amb tota l’ànima.

UNA ALLAU D’AMORETS.

Oriol Bohigas va quedar bocabadat, esmaperdut i cervell-trèmol mentre entràrem a la capella barceloniana i va poder veure de prop, de lluny i en totes direccions la gran onada plena d’un catàleg de peixos, la figura de Crist ressuscitat amb les llagues, el gran hort amb nombroses espècies terrals i aquells cinc vitralls de grisalla fosca, que tenien formes de palmes i arrels. No s’aturava d’amollar amorets i frases d’admiració, de dir-me que allò era un obra mestra, un cim artístic, un prodigi i que dialogava magníficament amb la intervenció gaudiniana i amb la Seu de Mallorca tota. Puc donar testimoni que aquell matí Bohigas va ser feliç.

Aquell «això és tremendu» ha quedat per a mi com un dels espontanis eslògans publicitaris d’aquesta obra magna, dit amb el fervor i la innocència d’un gran sensible.

UN HOME DE FEINA I DE COMBAT.

El seu concepte de l’arquitectura era contemporani, urbà i amb una mirada ben oberta cap a fora (Le Corbusier, Walter Gropius, Mies van der Rohe, Erich Mendelsohn, Van Doesburg, Neutra o Lubetkin). Dins la misèria arquitectònica de la dictadura franquista, acadèmica i monumental, recuperà l’herència dels treballs republicans, especialment del grup racionalista del GATEPAC i la seva revista AC (Documentos de Actividad Contemporánea), dirigida per Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé. Fundà el Grup R, que recollia arquitectes heterogenis que volien canviar el panorama dominant i que acabaren fent classes a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on Oriol Bohigas va ser catedràtic de composició del 1964 al 1977 i que va dirigir entre el 1977 i el 1980. El vaig conèixer quan era membre del consell d’administració d’Edicions 62, editorial de la qual fou president del 1975 al 1999. També fou president de la Fundació Joan Miró entre el 1981 i el 1988. I, finalment, del 2003 al 2011 va ser president de l’Ateneu Barcelonès, on va fer la restauració de l’edifici i de la biblioteca. Oriol Bohigas ha escrit una vintena de llibres sobre arquitectura i urbanisme. M’entusiasmen els Dietaris de records, que són tres volums biogràfics on ens conta vida i obra. Va ser un articulista polèmic en tot de diaris i revistes, d’arquitectura i generalistes. Lluità per l’arquitectura, per la seva idea de Països Catalans (era independentista), per l’escola pública i per la llengua catalana. El 1983 escrivia: «La lluita per la modernitat (en l’art i en la política, en la ciència i en els costums) ha estat durant molt de temps una lluita difícil i esforçada. Han passat els anys i sembla que tots ens hàgim convençut que en la predemocràcia i, sobretot, en la democràcia, la batalla era vençuda. Però això no és veritat. Cal continuar la lluita i cremar totes les disfresses». Batallar, batallar, batallar!!! Gràcies, Oriol!

Compartir el artículo

stats