Segons es conta, pocs mesos abans de morir, la cantant i compositora Pauline Viardot (1821-1910) va redactar una llista de tota la gent que havia conegut durant tota la seva llarga vida (va morir pràcticament nonagenària). Li van sortir uns tres-cents noms, tots ells lluminàries del s. XIX artístic i intel·lectual, entre ells: Chopin, Rossini i Liszt, entre els músics, però també entre els literats George Sand, Victor Hugo i Giusseppe Mazzini (ideòleg del nacionalisme italià). Ho podríem dir d’una altra manera: Viardot va conèixer, tractar i col·laborar amb tothom que era qualcú en el món artístic del s. XIX.
Nascuda ara fa dos-cents anys a París, va ser filla dels famosíssims cantants espanyols Manuel Garcia i Joaquina Sitches (coneguda també com a Briones). De petita va viatjar arreu del món amb la família, i fins i tot va arribar a Nova York a on els seus pares van muntar el primeríssim Don Giovanni americà de Mozart. Viardot va estudiar piano amb Lizst i a pesar de demostrar grans habilitats com a instrumentista, sa mare va decidir que havia de concentrar-se en la seva carrera com a cantant i aviat va debutar en els millors teatres d’Europa. El 1839, per exemple, interpreta a Londres el paper de Desdemona de l’òpera Otello de Rossini i uns anys després a Moscou el de Rosina al “Barber de Sevilla” també de Rossini.
Quan tenia divuit anys, George Sand va facilitar el seu matrimoni amb Louis Viardot, escriptor, hispanista i eminent traductor del Quixot al francès. George Sand, defensora de la independència de les dones li va aconsellar que acceptàs aquesta proposta matrimonial perquè a pesar que ell era vint-i-un anys major que ella, segons Sand, ell li permetria fer “el que volgués”. I efectivament, Pauline va fer el que va voler: durant dècades va mantenir una relació matrimonial amb Louis i van tenir tres fills, però les normes de la societat, com li haguera pogut dir Sand, no la van aturar de tenir altres relacions. La més important va ser la de l’escriptor rus Ivan Turgénev amb qui també va escriure algunes òperes. Louis, Pauline i Ivan van viure junts en “ménage-à-trois” durant dècades. Pauline era el centre de les atencions dels dos homes; un era el pare, espòs, i l’estructura de la família; l’altre era la diversió pura. Possiblement tots necessitem ambdues coses, però ells aparentment van aconseguir que una fórmula molt poc convencional funcionàs per a tots. Déu n’hi do.
Si bé en una primera fase en la seva carrera artística, Viardot va aconseguir la fama com a cantant, ja en edat madura, els seus interessos van enfocar-se cap a la composició. El conjunt de la seva obra és gros i variat, però com és lògic destaca per les seves obres vocals. Va escriure quatre òperes, tres d’elles amb llibret de Turgénev i una Cendrillon (Na Ventafocs com titularia la seva versió l’excèntric i genial Alcover), amb llibret de la mateixa Viardot. Avui en dia, emperò, les obres que més s’interpreten de Viardot (si és que s’interpreten mai) són les seves cançons. Fa poc, per exemple, i per celebrar aquests dos-cents aniversari, la Fundación Juan March de Madrid va programar unes Canciones españolas (escrites amb son pare Manuel García) i dues obres per a piano, Gavotte i Sérénade. Aquestes obres són botons de mostra del que hagués pogut ser una gran carrera musical perquè tota la seva música realment és de qualitat. Ara bé, aquesta música mostra les característiques d’una creadora que no es va dedicar plenament a la composició com els seus companys generacionals de sexe masculí, Chopin, Schumann i Liszt, entre altres.
Viardot va dedicar-se també a adaptar moltes obres d’altres compositors, com és el cas del seu arranjament de les dotze masurques de Chopin per a veu i piano, una autèntica curiositat, certament, però en realitat, més que una curiositat, o sigui, obres molt dignes de ser programades i escoltades. En tot cas, si bé la seva carrera com a músic és molt respectable, avui en dia se la recorda, sobretot, com a dona avançada i independent que a pesar de les restriccions del seu temps va ser capaç de crear-se una vida al marge de les normes de la societat. La seva “mestra” George Sand n’estaria orgullosa.
