LA VIDA DE CADA DIA.
Som un amador d’aquests quaderns de bitàcola que molts d’humans duen cada dia de la seva vida. Crec que em vaig aficionar d’adolescent a aquests textos apassionants amb el diari d’un home que quasi no feia altra cosa que això: Amiel. Un home que escriu: «Un dia més, un pas més cap a la mort», et pot donar totes les sorpreses. I pas un guster amb diaris tan de capçalera com El quadern gris, de Josep Pla; el Journal d’André Gide i de Jules Renard; els Cahiers, de Paul Valery; els dietaris de Robert Musil, de Blai Bonet, de Wittgenstein, de Marià Manent, de Julien Green, el Glossari d’Eugeni d’Ors, el diaris de Virginia Woolf, de Pierre Leauteaud, etc. Els humans, en aquests temps carnissers i llançats cap a la incultura, s’obliden sempre seguit de si mateixos. El que aquest cronista aconsella als seus amics és que facin un dietari per a ells mateixos. I insisteix i sacseja, i raona i desraona, i fa l’ullastre esbrancat a favor d’aquesta manera de veure’s a un mateix. En una societat que només cerca l’entreteniment a preu fet, que només vol distreure’s, moure’s, anar de marxa, sortir a sopar, viatjar a tota, no avorrir-se, no estar tot sol, no pensar, etc., parlar d’un dietari sembla un absurd. Ja ho diu, clar i català, l’amic i mestre Jordi Llovet: «Llavors succeeix que la gent es mor sense tan sols haver sabut com pot arribar a ser digna una vida». Un dietari és una conversa amb un mateix que ens ajuda a conviure amb la vida i amb la mort que portam a dins (el quotidie morior dels clàssics). I això és higiènic, és engrescador, no té contraindicacions ni efectes secundaris. El dietari també hauria de ser un recordatori de les experiències oloroses, les més directes, les més oblidades. Un amic meu em va dir: «Però, com puc escriure d’olors si fa una mala fi de temps que no he ensumat res d’interessant?». Vaig agafar el doble joc que el verb ensumar em donava i vaig contestar ben rabent: «No em referesc al fet de descobrir cap secret o confabular-te amb algú. El que et vull repetir és que, si no tens cada dia un parell d’experiències oloroses, perdràs el nas; perdràs l’ensumera de les olors del món. Et perdràs, et faràs malbé. Una pàgina de la meva plagueta personal podria ser: “Avui matí l’aire condicionat del cotxe feia una olor de bufa ben pudenta. A la feina, na Nassi ha duit uns albercocs que no coneixien càmera i he estat una bona estona ensumant-los abans de mossegar-los amb tota la càrrega de records que aquell gust un poc àcid em despertava. Devora el cotxe he trobat un colom mort que feia una pudor espantosa de descomposició, de cadaverina. Avui horabaixa he anat a fer una volta per fora vila: he ensumat el bessó blanc, lletós, dels ametllons; he robat unes prunes vermelles com si fossin escultures de Murano, que feien l’olor dels estius a Manacor, i m’he fregat amb les fulles compostes dels ailants que fan sentor de verrim. Quan sopava a la fresca, ens ha atacat la química deliciosa de les flors de gessamí que es mesclaven amb la frenesia de l’alfabeguera, la coentor de l’all de l’amanida de formatge de cabra fresc que cantava a pell de boc. Me’n puc anar a dormir tranquil i amb el nas esbraonat. No compt les males olors, especialment corporals, que he viscut a les dues cues que he fet. En temps de crisi, les cues es fan més llargues. Olorós i savi cul d’any!”..
DIARIS RECOMANATS.
1. Dietaris, d’Albert Ràfols Casamada. 2. Quaderns de l’Alquimista, de Josep Palau i Fabre. 3. Dietari complet, de Marià Manent. 4. Inflexions, de Josep Iborra. 5. Dietaris, de Joan Fuster. 6. Dietaris, de Feliu Formosa. 7. Dietaris, de Pere Gimferrer. 8. Bosc endins, de Valentí Puig. 9. Dietaris, de Vicent Alonso. 10. Dietaris, d’Enric Sòria. 11. Dietaris, de Miquel Pairolí. 12. La cambra insomne, de Ramon Guillen. 13. Les hores fecundes, de Joan Garí. 14. En aquesta part del món. Dietaris (1945-2004), de Guillem Simó. Cal dir que molts d’aquests dietaristes tenen diversos llibres dietaris amb títols diferents que haureu d’esbrinar, per exemple, al Google. Els meus dietaristes preferits són Pla, Manent, Gimferrer, Fuster i Simó.
RELLEGIR CAMILLERI.
Andrea Camilleri és un dels meus autors més estimats de novel·la negra. Ara acab de passar un guster amb una relectura de L’edat del dubte (Edicions 62), que té tots els ingredients que li deman a un escriptor així: una trama ben dibuixada, uns interrogants forts, un desplegament de solucions plenes de paranys, una forma d’amarrar el lector i no deixar-li ni un moment de repòs. La traducció és de Pau Vidal, i això vol dir que ha aconseguit un català funcional que fa anar llatí l’enjòlit d’aquest mort anònim que cal desentranyar. Aquest cadàver desfigurat d’un home que han trobat en un bot neumàtic al port de Vigata es converteix en el catalitzador d’una intriga en què l’alegra i simpatiquíssima Laura Belladona té molts de trumfos i sobretot el de posar davant la tessitura de jutjar-se a si mateix un Salvatore Montalbano ple d’humor, ironia i molts de dubtes existencials. En una paraula: magnífica. Una novel·la d’un suspens altíssim que ens fa viatjar a aquesta Sicília tan estimada i que ens ofereix una gran companyia. Després d’una bona migdiada tardoral, Camilleri és com un fumerol de festa dins la boira dels dies. Molt recomanable!
