El més fantàstic de la vida és que és real. La finíssima epidermis del planeta (la biosfera, sols un 0,16% del diàmetre de la Terra), acumula una diversitat d’espècies meravellosa, cada una de les quals és un prodigi d’incomptables processos de fisiologia, conducta, relacions i adaptacions, creat per l’evolució al llarg de milions d’anys.
Cossetània (la meritòria editorial de Valls, d’un catàleg temptador), ens ofereix la traducció de The Bird Way: A New Look at How Birds Talk, Work, Play, Parent, and Think, de Jennifer Ackerman, una autora americana d’èxit, ben coneguda per obres prèvies de divulgació científica. L’edició catalana porta per títol L’enigmàtic tarannà dels ocells, i ha estat traduïda per Eduard Castanyo. Sols hi manca, per al meu gust, haver inclòs a l’índex el nom científic de les espècies, ja que els noms populars, especialment en el cas de les exòtiques per a nosaltres, no sempre ens permet la identificació precisa.
Es tracta d’una lectura seductora: les descripcions de comportaments, habilitats i sentiments (sí, sentiments, no hi ha dubte!) de les aus enganxa el lector des de les primeres pàgines, tant si és expert en el tema com si és novell. Ackerman ens presenta els fets d’una manera a la vegada rigorosa i senzilla, lluny d’academicismes obtusos i molt sovint a través de converses amb els especialistes que estudien, de vegades al llarg de la seva vida, determinades espècies d’aus, uns organismes especialment atractius per a molts de membres de la nostra pròpia espècie. Al cap i a la fí, aquests dinosaures supervivents i propers no estan pas tan allunyats evolutivament dels mamífers com nosaltres. Els fets posen en qüestió moltes creences que havíem mantingut els ornitòlegs al llarg de dècades, com són la omnipotència dels instints i la manca d’intel·ligència, la poca capacitat d’aprenentatge (hi ha un ocell americà que ha après a imitar els cants de dues mil altres espècies) o la rigidesa de les pautes de comportament. Al contrari, els resultats de recerques recents demostren que hi ha aus juganeres, entre elles o amb altres espècies –inclosa la nostra–, amb capacitat d’incorporar noves conductes per imitació, i l’evidència de reconeixements i relacions individuals afectives. Els ocells, ens diu, són iconoclastes i trenquen normes. L’autora, que ha treballat aquest llibre durant tres anys, ha viatjat per tot el mon per conèixer directament molts dels casos que ens presenta de la ma dels científics que els han descobert. L’encerta amb la presentació de les aus sense humanitzar-les: són particularment inquietats els apartats dedicats a les conductes de parasitisme reproductor (com el del nostre cucui) o, en sentit contrari, la cria corporativa, practicada per un 9% de les espècies (la monogàmia aviar és tan infreqüent com la humana). No manca a la seva prosa el mèrit de l’humor subtil, com quan transcriu l’experiència del Dr. Schwing amb corbs captius en un aviari “ Estas netejant l’aviari, t’inclines i se’t veu una mica la regatera del cul, i de sobte, tens un tros de carn morta embotida als pantalons i un corb jove que salta darrere teu: Ai, mira, puc guardar alguna cosa aquí!”.
Acabaré amb una cita amb frases literals de distints capítols del llibre, reunides en un argument estimulant: “Els humans fariem bé de mirar més els ocells, tot i que sigui del tot inútil (com anar a la Lluna o escriure llibres), ho feim principalment perquè ens agrada fer-ho. De fet, només és jugar”. Jugar com saben fer alguns ocells, una mostra indiscutible d’intel·ligència.
