Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes | Els clàssics em reenamoren!!!

Giacomo Leopardi. VIQUIPÈDIA

SENSE DATA DE CADUCITAT.

Els clàssics són obres sense data de caducitat, per la qual cosa els podem llegir com si fossin nous de trinca sempre. Començaré amb un clàssic que ador: Odissea (Editorial Proa) d’Homer, en la traducció de Joan F. Mira. Recordaré que Mira és antropòleg i professor de grec i cultura clàssica, també té una obra pròpia magnífica i ha fet unes traduccions extraordinàries de textos clàssics tan diversos com els Evangelis i la Divina Comèdia. En aquesta Odissea trobam els hexàmetres de l’original grec en un català esplèndid: els sis “peus”, formats per una part forta i una de feble, brillen arreu arreu. A més a més, com a traductor bo, Mira no ha intentat ni embellir el text, ni millorar-lo, ni fer-lo més poètic. És fidel a l’obra i ha traslladat el to i el flux sense posar ni llevar res, sense alterar ni inventar. Ens dóna també tota la força novel·lesca de les nombroses històries ben contades i travades que formen la trama amb un estil viu, un llenguatge saborós i la mà mestra d’un poeta de veres. El resultat és una obra que si la llegeixes fort, en veu alta, hi descobreixes una riquesa de músiques i sentits que t’enlluernen i alhora et fan companyia. El mestre en lletres clàssiques i poeta Jordi Cornudella hi fa un pròleg ben informatiu del qual vull destacar aquest paràgraf: “Veure directament l’acció de l’Odissea, viure-la des de dins, deixar-s’hi endur, és la cosa més senzilla i més plaent del món: n’hi ha prou d’obrir el volum i començar pel primer vers; la força del poema fa la resta. No és en va que es tracti de l’epopeia que al llarg dels segles ha tingut més repercussió sobre la literatura universal. I encara la té. La recerca, el viatge, la fantasia; l’astúcia, el coratge, la lucidesa; la nostàlgia, el retorn, la venjança: l’Odissea és un compendi de tot això, i és també molt més que això.” Una meravella!

MÉS ESCRIPTORS ESTIMATS.

Giacomo Leopardi va ser un poeta petit, malgirbat, lletjot i poc aimat pels seus pares, especialment la seva mare, que va escriure alguns dels poemes més bells que conec. Els Cants (Edicions 62) leopardians han estat traduïts per un poeta ben madur estilísticament i molt savi, Narcís Comadira, que n’ha privilegiat dues coses essencials: la fidelitat al sentit del text i la naturalitat i l’elegància del català emprat. Ha tengut una relació molt llarga amb els Cants, uns vint anys, la qual cosa li ha permès treballar en profunditat fins els més petits detalls, no ha quedat atrapat ni en l’encarcarament ni en l’artificiositat, i alhora ha defugit les simplificacions i la laminació de les idees. Una visita de Comadira a Recanati fou el que li donà el darrer impuls per acabar la feina. Diu: «La visió de Casa Leopardi no fa sinó corroborar allò que havíem llegit als poemes. No hi ha cap sorpresa, per cap costat (...). La Casa Leopardi, d’alguna manera, encara fa olor de gra i de vi. Alguna cosa així com aquella olor que feien –no sé si encara la fan- les velles sacristies barroques de les nostres parròquies importants. Olor de fustes encerades, de roba de lli emmidonada, de pa d’àngel, de canadella plena, d’encens esbravat. Olor de solemnitat una mica resclosida.» Una traducció magnífica. Per acabar, transcric un fragment del text de Comadira que fa parlar Leopardi en un moment emocionant: «La fortuna ha condemnat la meva vida a no tenir joventut: perquè de la infantesa he passat a la vellesa d’un salt, millor dit, a la decrepitud tant del cos com de l’esperit. No he experimentat mai, des que vaig néixer, ni un sol plaer; l’esperança, alguns anys; des de fa molt, ni aquesta. I la meva vida exterior i interior és tal que, només d’imaginar-la, deixaria glaçats de por els homes.»

Tanc aquesta rememoració amb una sèrie de llibres que no poden faltar a la biblioteca d’una persona que vulgui fruir de la saviesa d’aquests escriptors que en qualsevol època diuen coses a l’humà contemporani: 1) Les mil i una nits (Editorial Proa), edició íntegra traduïda directament de l’àrab per Margarida Castells i Dolors Cinca, aquesta obra és una joia indispensable i entretengudíssima. 2) Ulisses (Editorial Proa) de James Joyce, traducció modèlica de Joaquim Mallafrè que ha aconseguit trobar aquell punt en què el català podia, seguint les mateixes pautes imposades per Joyce a l’anglès, esdevenir còpia, trasllat, traducció de l’original: un moment d’estat de gràcia. 3) La descripció del món (Editorial Proa) de Marco Polo, és una bellíssima traducció de Manuel Forcano, que ens acosta una peça fonamental de la literatura de viatges en un català amarat de vivor i d’enlluernaments, com correspon a aquest autèntic “Llibre de les meravelles” com era conegut de manera popular. L’habilitat i la saviesa de Forcano és posen al servei d’aquest text i ens deixen amb la boca oberta davant aquest viatger insòlit per la ruta de la seda. Sensacional!

Per Nadal i Cap d’any, regalau clàssics! Encertareu sempre perquè són per a tots els públics, i eixamplareu la difusió de la cultura en un temps en què senyoreja la ignorància que creix i creix. Estimem els clàssics, sempre!

Compartir el artículo

stats