Imagina’t que això et passi a tu. Has convertit al cristianisme el teu home i el teu cunyat, i ara, com a càstig per aquest crim, les autoritats de la Roma pagana et condemnen a mort. Et fiquen dins una pica amb aigua bullent, baix la qual hi ha potents flames i estelles de fusta que cremen i cremen. Un esclau atia el foc amb una forca i el venta perquè encara cremi millor. Miraculosament, però, mentre estàs dins aquella aigua que t’hauria d’escaldar, sobrevius i no et passa res, ni una bòfega, ni el més petit socarrat. El botxí, mentrestant, seguint les ordres estrictes del Prefecte de Roma, autoritat màxima en aquests casos d’alta criminalitat, decideix agafar el dret i ordena que et peguin una destralada per decapitar-te, però no funciona, no passa res. Llavors arriben contundents dues destralades més, i ara sí, finalment el cap es desprèn del cos i rodola un parell de passes lluny, però encara ets viva, bategues i no mors fins al cap d’uns dies, suficient temps per convertir al cristianisme algunes ànimes paganes més.
Això, poc més o menys, és el que es representa molt gràficament a una pintura anònima del s. XIII, actualment a la Galleria degli Uffizi. Es tracta de la llegenda de Santa Cecília, jove romana i cristiana que, per defensar la seva virginitat i la seva fe, va morir màrtir. La història és possiblement inventada; no hi va haver mai una dona anomenada Cecília que passàs per aquestes calamitats, però hi ha un document del s. V, aproximadament, que relata aquests fets, la Passio Caecilia, que són repetits a la Llegenda àuria del s. XIII. A partir d’aquí, la potent història d’una jove verge que accepta la tortura per principis de fe (pel seu cristianisme) va començar a captivar la imaginació de literats, artistes plàstics i músics. Chaucer, per exemple, també la recopila incongruentment als seus salats Contes de Canterbury. Músics com Handel i Purcell, alguns segles després, li dedicarien composicions. I el gran Rafael deixaria la imatge icònica que molta gent coneix de la santa tocant (o rebutjant, segons s’interpreti) l’orgue. ¿Però com, a poc a poc i molt misteriosament, Cecília, la suposada màrtir romana va convertir-se en la patrona, protectora i defensora dels músics?
No hi ha una explicació definitiva, però la primera versió de la seva vida, la Passio Caecilia, es va transcriure malament i a Cecília se la descriu equivocadament cantant acompanyada d’un orgue. Per una altra banda, al barri romà de Trastevere, actualment zona d’oci nocturn i desgavell, hi ha encara ara la basílica de santa Cecília. Se sol dir que aquesta església es va construir al solar de la casa de Cecília (ja hem dit que no hi va haver una Cecília històrica). El cas és, però, que aquest barri en temps antics acollia la comunitat jueva i celebrava la figura d’Ester, la dona persa que va evitar un pogrom contra els jueus. Aquestes celebracions (la festa del Purim) es feien amb molta gresca i música de tota classe i d’aquí la relació de la basílica cristiana, la seva santa i els seus antecedents jueus que celebraven el Purim amb música.
Hi ha, a més a més, un fet de sentit comú: tradicionalment les religions han considerat la música un art que pot incitar a la concupiscència i és normal que per apaivagar aquesta tendència els primers cristians triassin com a patrona una figura casta, desposseïda de sexualitat, una verge, una persona que va saber controlar aquesta passió humana tan perillosa que és la sexualitat. El gran Rafael, precisament, va pintar la seva famosa imatge de santa Cecília, “abandonant” els instruments musicals als seus peus i rebutjant la música. Fins i tot el petit orgue sembla que està a punt de caure-li de les mans, com si ja no el volgués tocar més. Sigui com sigui, que Cecília acabàs sent la patrona dels músics és un fet totalment accidental.
