Amsterdam, com Mallorca, pateix des de fa temps la plaga del turisme de masses, però també frueix de tots els indubtables beneficis que aquest aporta. Tots els qui han visitat la indulgent metròpolis holandesa han fet passada pel seu famós “districte vermell” (o “zona de tolerància” com a vegades se l’anomena ara). Hi ha cafès amb drogues legals, com hi ha locals a on els treballadors i treballadores del sexe poden exercir lliurement i amb seguretat el seu ofici (segons he sentit a dir).
Enmig d’aquest submón aparentment delictiu, però en el fons dirigit cap al turisme, s’hi troba l’Oude Kerk o Església Antiga d’Amsterdam, un primerenc temple calvinista ara reconvertit en un impressionant centre d’art contemporani. En aquesta església, precisament, a finals del s. XVI i principis del XVII, hi va tocar l’orgue durant quaranta-tres anys un músic d’importància cabdal, però que difícilment queda registrat en la ment dels aficionats a la música, a no ser que siguin organistes. Jan Pieterszoon Sweelinck (1562-1621), de qui enguany es compleix el cinc-cents aniversari de la seva mort podria ser considerat “el gran precursor” de la música per a teclat (orgue, clavecí, carilló, virginal, clavicordi i fins i tot el piano modern).
Repassant els detalls de la seva vida, un punt important és que la seva plaça d’organista a l’Oude Kirk no suposava haver de compondre música i es va poder dedicar quasi exclusivament a l’ensenyament (normalment sol ser el cas invers: els creadors volen deixar les classes per poder compondre, pintar o escriure). La seva reputació internacional de fet eren el resultat directe de la seva tasca com a professor d’orgue. Com a tal, va ensenyar els secrets d’aquest instrument (com tocar-lo, però també com construir-lo i arreglar-lo) a dotzenes d’alumnes que, ja ensinistrats pel mestre i repartits per les esglésies principals dels Països Baixos i, sobretot, Alemanya, van estendre arreu d’Europa el seu estil organístic. Un alumne d’un alumne seu va ser, precisament, J. S. Bach i d’aquí, una vegada més aquesta idea de Sweelinck com a “precursor” de tantes coses musicals, fins i tot de Bach i dels dos grans segles de la música europea que ell va engendrar, el XVIII i el XIX.
Sweelinck va escriure unes setanta obres per a teclat (l’orgue, principalment) i més de quatre-centes obres vocals tant sacres com profanes (motets, psalms, chansons, madrigals, etc.). Una curiositat és que no va escriure mai cap obra vocal en el seu propi idioma, l’holandès, i sempre va preferir el francès, l’italià (llengües de moda) i, per a obres litúrgiques, naturalment, el llatí. Una altra curiositat: va imprimir i publicar la gran majoria de les seves obres en una època que la difusió de la música –compra i venda de partitures– se solia fer encara a través de còpies manuscrites. Que imprimís en grans i bells volums recopilatoris moltes de les seves obres vol dir que ell hi veia un possible guany pecuniari en la venda de les seves obres i que el seu nom era d’enorme prestigi.
Una de les seves composicions més coneguda és la Fantasia cromàtica per a orgue o clavecí (a YouTube en trobareu moltes versions). És una “fantasia” perquè ve a ser una transcripció d’una improvisació (com la que Sweelinck executava a la Oude Kirk). I és “cromàtica” perquè –per a entendre’ns en llenguatge pla– utilitza moltes notes “negres” del teclat, cosa que li permet a qualsevol moment canviar de tonalitat i no definir-se en una sola (re major o la major, etc.). L’efecte és una música com un riu que no saps cap a on va a parar, a on et durà. A la web es poden trobar les versions originals per a orgue i clavecí, però també versions modernes per a quartet de corda o orquestra sencera. Qualsevol d’ella pot deixar l’oient bocabadat.
Ara, posats a badar boca proposaria una altra Fantasia (Sweelinck en va escriure moltes) interpretada al piano modern per Glenn Gould i que també es troba a la web. Si algú haguera pogut tenir dubtes de què és la polifonia i contrapunt, cap versió de Sweelinck millor que aquesta per sentir com moltes melodies distintes, independents i separades es poden conjuntar en un tot coherent. La música de Sweelinck és un mecanisme de rellotgeria impecable i perfecte, i és precisament un pianista modern, Glenn Gould, qui cinc-cents anys després de la seva mort encara ho fa evident.
