Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

CULTURA

Josep Massot i Muntaner: un portolà a la cort del rei Amfortas

En pensar en el pare Massot, em compareix la imatge de l’hispanista britànic Paul Preston, no sé si m’ho he de fer mirar

Montanyes de Montserrat. VIQUIPÈDIA

Per començar, un necessari aclariment per als menys familiaritzats amb la litúrgia wagneriana: sembla ser que, a l’hora d’escriure el seu Parsifal, el geni de Leipzig s’inspirà en la muntanya de Montserrat per tal d’imaginar la de Montsalvat, on té lloc part de la trama argumental (?) del seu sagrat festival escènic i on, en definitiva, s’ubicava el castell del rei Amfortas, el senyor dels cavallers del Sant Greal. Aquest detall degué estimular la depravada creativitat dels jerarques del Tercer Reich i provocà ni més ni menys que Heinrich Himmler anàs a cercar-lo –el Sant Greal, s’entén– entre les roques calcàries de la (també nostra) muntanya manresana. No, no és una esbojarrada aventura d’Indiana Jones, sinó un fet històric ben real: era el mes d’octubre de 1940 quan el temible Reichführer de les SS inclogué en la seva atribolada agenda –aquell viatge, entre d’altres coses, hauria de servir per preparar la posterior trobada entre Franco i Hitler, a Hendaya–, inclogué, deia, una breu escapada al monestir de Montserrat, amb la llampant missió de localitzar el greal dels orgues (o entre els orgues, podríem millor dir en aquest cas). Allò va servir per posar en marxa una estrambòtica però sincera col·laboració entre els arqueòlegs nazis més reputats i els seus equivalents del falangisme espanyol més místic, llàstima que Berlanga mai es fixàs en aquell episodi ibèric, no sé què n’hagués pogut arribar a sortir. I és que, com deia aquell, els cercles franquistes i burgesos de la Catalunya ocupada també sentien una infinita fascinació pel poder alemany i la paranoia del nazisme.

Escena de Parsifal. VIQUIPÈDIA

Aquella visita de Himmler al castell d’Amfortas es pot entendre com una maldat del destí burleta, perquè tingué lloc només uns mesos abans que Josep Massot i Muntaner arribàs al món, ara fa just vuitanta anys. Un Massot que, nascut a Pòrtol el mes de novembre de 1941, ha fet precisament de Montserrat l’objecte de la seva vida com a monjo benedictí i, quina casualitat, del règim franquista i filonazi el seu principal objecte d’estudi, com a historiador compromès. Sempre m’ha semblat una cruel paradoxa, per cert, que els benedictins siguin avui els titulars del Monestir de Montserrat i, alhora, ho siguin també del Valle de los Caídos, a Madrid, tot i que ja sé que existeix una clara diferència entre ambdues congregacions, tot i pertànyer al mateix orde religiós. Ja passava una cosa semblant a mitjans del segle XVIII, quan coincidí que l’orde dels Jeronis gestionava al mateix temps el Santuari de Montserrat i el Monestir de El Escorial, a Madrid. Aleshores fou el volcànic pare Antoni Soler –aquell gran organista, clavicembista i compositor d’Olot, mig il·lustrat i col·laborador d’Scarlatti i Nebra– qui patí en les seves pròpies carns la brutal diferència de tarannà d’uns i dels altres, fins el punt que arribà a patir per la seva vida quan residí entre les granítiques parets d’aquell temple castellà, edificat a major glòria del temible Felip II. És com si, en plena crisi dels míssils a Cuba o quan allò de la Bahia de Cochinos, el mateix grup editorial fos el propietari del Granma i del Miami Herald, quines coses que té el món de la lliure empresa. Josep Massot, just és reconèixer-ho, també ha demostrat les contradiccions de l’església catòlica en els seus sempre honests llibres d’Història.

Montsalvat de Hermann Hendrich.  VIQUIPÈDIA

Montsalvat de Hermann Hendrich. VIQUIPÈDIA

Em passa amb certa freqüència que, en pensar en el pare Massot, em compareix la imatge de l’hispanista britànic Paul Preston, no sé si m’ho he de fer mirar. Serà per la coincidència dels seus objectes d’estudi com a historiadors –tots dos, grans especialistes en l’època del franquisme i la Guerra Civil espanyola–, serà pel seu posat, serà per la manera amable i cadenciosa de plantejar els temes més terribles, serà perquè, en definitiva, són de la mateixa quinta. No ho sé. Vaja, que tanc els ulls i veig Josep Massot com una espècie de Preston amb hàbits, que em perdoni el benedictí de Montserrat si algun dia llegeix aquesta nota. En qualsevol cas, sí que és ben cert que ambdós historiadors del franquisme –dels franquismes, seria millor dir– són un exemple de compromís cívic i de respecte pel rigor històric, un autèntic referent per a qualsevol que vulgui aspirar al títol de científic social. Tots dos són, en definitiva –i cadascun a la seva manera i des de cosmovisions força diferents–, autèntics humanistes en un moment en el que, per desgràcia, l’humanisme cotitza ben a la baixa. Historiador, filòleg, filòsof, assagista i editor –ara fa just cinquanta anys que dirigeix sàviament les Publicacions de l’Abadia de Montserrat–, Josep Massot s’especialitzà des de ben prest en l’estudi de l’Edat Mitjana, de la Guerra Civil espanyola i de la miserable postguerra que se’n derivà –una altra espècie d’Edat Mitjana, i que em perdonin els medievalistes pel tòpic–. És en aquest darrer vessant, el de l’estudi del franquisme i els seus efectes a Mallorca, on el pare Massot ha esdevingut una autèntica referència historiogràfica. Fou primer un autèntic pioner amb la publicació de La guerra civil a Mallorca (1976), que serví d’exemple a tota una generació d’historiadors. Després, ja durant la dècada de 1990, arribaren mitja dotzena de títols més, que sempre des del rigor i el compromís, tingueren en comú el fet de posar els intel·lectuals, els escriptors i l’església de Mallorca front el mirall de les seves contradiccions en relació al règim franquista espanyol, amb el que sovint foren més que complaents. Fins i tot, ha dedicat part del seu temps a intentar explicar el que és inexplicable: la figura històrica del famós Arconovaldo Bonacorsi –aquell fals i estrafolari comte que es feia dir Rossi–. Tornant a allò de Himmler i el Sant Greal, imaginin vostès que al visionari comte italià li hagués pegat per cercar el Sant Sudari entre els faldons de la Mare de Déu de Lluc. No oblidin que la realitat sempre supera la ficció, que no hi ha temps que no torni i que, al pas que anam, prest en veurem de ben grosses...

Compartir el artículo

stats