Día del Periodista 50% DTO. Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Música

Pau Casals a l’ONU, 1971

Pel Conflent, el nord de la Catalunya peninsular, és on plantà Pau Casals el seu campament humanista durant una bona part del seu exili

Pau Casals a l’ONU.

Octubre pot ser un magnífic moment per conèixer les verdes terres del Conflent, un cop ha acabat el bordell de l’estiu, dels turistes i de la massificació que allà (també) pateixen. Els recoman vivament que, si poden, tresquin els animats carrers de Prada, visitin el monestir romànic de Sant Miquel de Cuixà o passegin, ja en direcció a l’Alta Cerdanya, pels carrers plens d’història de Cornellà, de Fillols, de l’emmurallada Vilafranca o, fins i tot, per la plaça de Vernet, la dels banys, on, per cert, s’avesà a estiuejar Rudyard Kipling després de rebre el seu Nobel. Per completar-ho, i si es veuen amb ànims, es calcin unes bones botes de muntanya i arribin fins el refugi de Cortalets, on podran fer nit i des d’on veuran una perspectiva wagneriana del mític Canigó, el de la flama i Sant Martí, on Verdaguer perdé el capell i on la llegenda hi situa dracs i fins i tot, l’Arca de Noè, no sé jo si caldrà tornar a posar-la en marxa, amb això del canvi climàtic i les cada cop més freqüents pluges torrencials que ens castigaran pels nostres pecats.

Allà idò, pel Conflent, per les terres de l’anomenada Catalunya Nord –a mi m’agrada més dir el nord de la Catalunya peninsular– és on plantà Pau Casals el seu campament humanista durant una bona part del seu exili, amb la finalitat de ser a prop dels catalans que també el patien –l’exili, s’entén–, principalment durant la Segona Guerra Mundial i l’amenaça del Tercer Reich. Podríem dir, si m’admeten el sarcasme, que el Tractat dels Pirineus de 1659 tingué l’efecte positiu de permetre Casals ser lluny de les urpes del franquisme sense haver d’abandonar el seu país. Allà fundà, el 1950, el cèlebre Festival de Prada –un esdeveniment que tingué lloc per retre homenatge a Joan Sebastià Bach, en el segon centenari de la seva mort–, allà va escriure l’himne a la pau que és l’oratori El pessebre i allà patí, segurament, la major decepció de la seva vida, en veure que el règim franquista sobreviuria de llarg el final de la Segona Guerra Mundial per culpa del possibilisme i dels interessos geopolítics dels Estats Units, aquell país que tant havia admirat i que en el seu moment l’havia acollit després d’abandonar París durant l’estiu de 1940, no sabem si de la mà del bogartià Rick Blaine, el de Casablanca. Tanmateix, no m’estranyaria gens que Casals tingués alguna cosa a veure amb l’establiment de la tradició d’encendre la flama del Canigó, el 1955, tot un símbol de pau i convivència que de ben segur degué ser rebut amb alegria i esperança pel músic del Vendrell.

Pau casals dirigint a Prades de Conflent. ARXIU P. C.

Perquè, en efecte, Pau Casals havia nascut al Baix Penedès, precisament a l’altre extrem de Catalunya, el desembre de 1876. Els seus orígens familiars marcaren, en certa mesura, la seva posterior evolució personal i professional: el seu pare era organista, pianista i compositor, a més de pedagog. Sovint es recorda que el primer violoncel de Pau fou, encara de nin, un regal del seu pare, construït amb una carabassa. La seva mare –Pilar Defilló, nascuda a Mayagüez, la qual cosa ajuda a entendre l’estada de Pau Casals a Puerto Rico, durant el seu exili– fou, precisament, alumna seva, abans de casar-s’hi i també demostrà notables aptituds musicals. Un detall ens ajuda a entendre millor les inquietuds intel.lectuals de Casals, sempre preocupat per la justícia social i els drets dels menys afavorits: el seu padrí matern fou un destacat col.laborador i amic personal del líder nacionalista porto-riqueny Ramón Emeterio Betances, personatge d’apassionant biografia, pioner de l’higienisme, destacat abolicionista, lector compulsiu de John Brown i, a més, autor dels anomenats “Deu Manaments dels Homes Lliures”, una mena d’anacrònica Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà en versió criolla i caribenya.

Pau Casals era tan brillant músic i violoncelista com bona persona. Suma de tenacitat i de bonhomia –enèrgic i, alhora pausat i pacient–, afirmava que Bach era un miracle, però el que resulta vertaderament miraculosa és la seva constant i insubornable recerca de la pau entre els homes, vist el temps terrible que li tocà viure. Ja de ben jove, quan tocava als cafès de Gràcia ens els seus inicis com a músic –el Casals del Cafè Tost ens recorda el Bach del Cafè Zimmermann, a Leipzig–, se significà com a sincer lluitador contra les guerres i els totalitarismes del seu temps, una trajectòria que culminà just ara fa cinquanta anys, quan l’octubre de 1971 rebé entre ocellets cantaires la Medalla de la Pau de les Nacions Unides, mentres deixava ben clar el que significava ser català, només dos anys abans de morir. El vertader llegat de Casals és aquest, precisament, el de recordar-nos –i ell s’hi deixà el cor i la vida– que la pau és molt més que l’absència de guerra i que, tanmateix, sense pau tot és quimera. Que descansi, en Pau.

Compartir el artículo

stats