Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dislocacions

I am a Catalan

Pau Casals cinquanta anys després del seu famós discurs a l’ONU

Pau Casals durant el concert a les Nacions Unides. barcelona clàssica

No és molt difícil trobar músics que hagin tingut vides poc edificants i fins i tot francament vergonyoses. Chopin i Wagner eren acèrrims antisemites i Gesualdo, a principis del període barroc, escrivia música tan estranya i discordant com la seva pròpia vida: va assassinar dues esposes i, masoquista com era, per asserenar-se llogava criats perquè l’apallissassin sistemàticament.

Pau Casals (1876-1973) va ser l’extrem oposat de l’artista moralment perdut i de vida infame. Segurament, no hi va haver mai un dia en la seva llarguíssima vida que no mostràs una excepcional generositat i un sentit rectíssim de la justícia. La columna vertebral del seu pensament polític van ser el seu catalanisme i Catalunya ◘–una “província”, va dir ell, ocupada per Espanya–, a més de la subseqüent la repressió franquista d’aquesta identitat nacional. Ell ho sabia bé perquè, quan es va girar la truita, li van confiscar ca seva i, sospitós de subversiu, va haver d’exiliar-se a Prades (França) a partir del 36.

Però, essent Casals un home de principis morals i polítics profunds, des d’allà va començar a ajudar als qui no tenien els seus privilegis d’artista famós i relativament adinerat. Col·laborant amb la Creu Roja, va recaptar fons pels catalans exiliats i quan els alemanys van ocupar França va fer concerts per ajudar els internats als camps de concentració nazis. A Barcelona, anys abans, ja havia fundat una orquestra per oferir concerts als obrers i gràcies a ell van passar per la capital catalana els grans compositors de la música mundial com Schoenberg entre molts altres. I una de les seves grans composicions, El Pessebre va ser estrenada a Acapulco en agraïment a Mèxic per haver acollit els expulsats espanyols pel règim feixista de Franco.

Convertit en símbol de la democràcia, la llibertat i la justícia, Casals va ser convidat a les Nacions Unides en tres ocasions. La primera vegada, el 1958, va oferir un concert i, amb el famós pacifista Albert Schweitzer va denunciar la carrera d’armaments entre els poders internacionals (la Unió Soviètica i els EUA). Posteriorment, el 1963 va dirigir a la seu de la mateixa organització internacional la seva obra El Pessebre amb l’Orquestra Pau Casals. Finalment el 1971, va llegir un famós discurs en el qual es declarava obertament com a “català” amb la famosa frase de gran ressò “I am a Catalan”, un sentiment que si bé latent entre milions de persones, no s’havia articulat mai obertament en un fòrum polític internacional.

I am a Catalan Antoni Pizà

Entre els músics catalans, la identitat catalana (en oposició a l’espanyola) és un poc ambigua i controvertida. Granados i Albéniz, catalans de soca-rel, eren espanyolistes, però, contràriament, Robert Gerhard i Frederic Mompou, a més de Casals, just per anomenar alguns noms reconeguts a l’estranger, van expressar sempre el seu catalanisme. Fa alguns anys, per cert, es va crear el Guardó Pau Casals dedicat a la internacionalització de la cultura catalana a l’exterior i el va rebre Jordi Savall, d’idees polítiques claríssimes també, però inexplicablement no s’ha donat a ningú més per ara. El rèdit polític d’aquest Guardó, per tant, està encara per veure.

I si bé, els mèrits musicals de Casals són inqüestionables (des de posar el violoncel en el mapa com a instrument solista, canviar la forma de tocar-lo per a sempre i l’enregistrament de centenars d’obres musicals), el seu pes polític, també és colossal. El possible rendiment polític i electoral de Casals, per exemple, es va sospesar durant la passada Diada Nacional de Catalunya (setembre 2021), dedicada temàticament a la celebració del cinquanta aniversari del discurs, I am a Catalan, del 1971 a l’ONU i en la qual hi van participar dotzenes de músics i gent de la faràndula catalana.

En temps de rampant populisme i avenç de l’extrema dreta arreu del món, el missatge de Casals, en tot cas, té encara molta vigència (el trobareu a la web). És curiós com en el maremàgnum d’identitats del present plenament acceptades –des dels transsexuals als perseguits i massacrats rohingyes i uigurs– una declaració tan senzilla com “I am a Catalan” encara pugui treure de polleguera a Madrid.

Compartir el artículo

stats