El mètode Xof, un text de Roddy Doyle, amb il·lustracions de Brian Ajhar, és un llibre divertíssim. I no exageram. És una lectura que provoca somriures quasi en cada paràgraf i que juga, a través d’un relat jocós i trepidant que imposa més que cerca, la contínua complicitat del lector. Beneïda imposició! Caldrà un bon sentit previ i propi de l’humor, perquè el relat és ple de clucades d’ull i de girs argumentals i d’acudits que són com les espires: salten en l’aire quan menys te’ls esperes.
Les il·lustracions s’hi adiuen perfectament. Són abundants, expressives, en blanc i negre, simpàtiques. Molt especialment, els dibuixos d’en Rover, el ca, un un dels personatges principals. Hi ha també na Lassie, una cussa, bé que lluny de l’acció. També hi ha Els Mofetes –una mena de dimonis boiets, la missió dels quals és preservar els infants de mals tractaments-, la família Mack –la mare és una alpinista singular, els nins són entremeliats com és natural, el pare és un bonàs que, com tots, té esclats de mal humor quan les coses no surten com hom voldria: cosa natural. Treballa en la indústria de les galetes. També hi ha una gavina que no vol menjar peix i un voltor que prefereix els entrepans... Amb una paraula: diversió.
El text és d’un gran dinamisme. Hi ha un diàleg constant entre els personatges i també contínues interpel·lacions al lector. Una nina que encara porta bolquers parla i aporta opinió en cada moment. És un joc d’anar i venir, el que la narració proposa: del text al nostre cervell. Potser en gaudirem més en una segona lectura, també imposada per la rapidesa amb què farem la primera. No explicarem en què consisteix el mètode Xof. Basta a saber que hi ha excrements de ca pel mig. En Rover parla, atresora monedes, sap usar un ordinador i també els WC, i proveeix de caca els Mofetes que la usen per... No ho direm. Insinuarem que per castigar pares que no es porten bé amb els fills, o qualsevol adult que no tracta els infants com han de ser tractats.
El text és dividit en breus capítols, alguns molt breus, i fins i tot els títols dels capítols ens fan somriure. La història és desbaratada, arrela en els nonsense tan tradicionals en la literatura per a infants en llengua anglesa. Hi ha tornades enrera. Avançaments. Rectificacions argumentals imposades. Tot en poques planes, riques d’ocurrències. Hi ha galetes que parlen i al·lusions a Neró, el Titànic i Sant Patrici (no pot faltar en una creació d’un irlandès). El mètode Xof és un llibre molt ben editat i del tot recomanable. El llibre, volem dir; no, l’aplicació real del mètode.
