Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

DISLOCACIONS

La nova prohibició de la música dels Talibans

Dins l’àmbit de la música pop, l’Afganistan fins fa unes setmanes, tenia de tot, però ara tot se n’ha anat en orris

Músicas en Afganistán.

Músicas en Afganistán. institut nacional de la música de afganistán

A pesar de les seves promeses de moderació, quan el passat 15 d’agost els Talibans van recuperar el govern de l’Afganistan, alguns col·lectius molt concrets van començar a veure que serien objecte de repressió directa. Les dones i la comunitat LGBTI+ van ser els primers a rebre l’hostilitat del nou règim, però seguidament també els músics, entre molts altres. A finals d’agost, el portaveu dels nous senyors del país, Zabihullah Mujahid, va declarar al New York Times que la música es prohibiria, però –intentant donar una imatge menys bel·licosa i més moderada– va afegir que confiava que es podria persuadir a la gent d’abandonar la música sense haver d’imposar la norma per la força. No ha estat així. En les darreres setmanes s’han reprimit, torturat i possiblement assassinat molts músics del país; aquest és el cas de Fawad Andarabi, un dels grans intèrprets del repertori tradicional. Alguns músics per por han entregat els seus instruments voluntàriament a les autoritats per evitar la represàlia i la majoria d’emissores de ràdio i TV han eliminat la música de la seva programació.

Després d’unes dècades de comunisme en els anys setanta i vuitanta, els Talibans van governar l’Afganistan fins al 2001, quan van ser derrotats per una coalició occidental. Ja durant aquest període (1996-2001) la música va ser absolutament prohibida i els músics renegats van ser castigats. A partir del 2001 fins al passat mes d’agost es pot dir que s’havia recuperat gran part de la tradició musical afgana. Es van crear, per exemple, iniciatives com l’Institut Nacional de la Música de l’Afganistan (ANIM) que preserva i transmet el llegat de la música tradicional oral. (A la web es pot veure i escoltar el resultat de la seva feina; www.anim-music.org). Però fa uns dies, com era d’esperar, els Talibans van presentar-se a la seu de l’ANIM i van saquejar aules, sales d’assaig i arxius. L’Orquestra ZOHRA (que fa nom per la deessa de la música persa, i per tant, una deïtat preislàmica) fins fa poc va assajar allà. Aquest grup està format exclusivament per dones i nines, simbolitzant els valors occidentals a través de la música que toquen (Beethoven amb repertori autòcton), però també per representar l’emancipació de la dona en aquell país (www.zohra-music.org).

Zohra Orquestra de dones a Afganistán. YOUTUBE

Dins l’àmbit de la música pop, l’Afganistan, com és d’esperar, en els darrers vint anys i fins fa unes setmanes, tenia de tot (rap, rock, etc.), però ara tot se n’ha anat en orris. El programa més popular del canal TOLO TV era Afghan Stars, una espècie d’Operación Triunfo amb jovenets i jovenetes de bon veure i millor miula. Gràcies a les meravelles de l’era digital podem veure alguns àvids participants en el programa (https://afghanstar.tv). S’ho paga, francament, sobretot per entendre el procés irreversible d’hibridació: els joves de l’Afganistan volen ser com els seus companys generacionals de Palma, Londres i Hèlsinki. A un instrument típicament afgà, com el rubab, hi mesclen sintetitzadors i el persistent compàs de 4/4 del rock angloamericà. Canten en Dari o paixtu, els dos idiomes oficials, però la música sona a pop, rock o hip hop que hagués pogut ser creada a Europa o els EUA. Són musulmans, però adoren les marques i el consumisme occidental, i idolatren el bling bling i la celebrity culture de la cultura afroamericana. En resum: volen ser com els altres.

No tota la música està prohibida, però. El recitat de l’Alcorà, els cants purament vocals i sacres i la música sense instruments està permesa. Tota l’altre, sobretot si té instruments està prohibida per mor d’un hadith (o sentència) suposadament pronunciada per Mahoma segons la qual, el Dia del Judici Final, s’abocarà plom fos dins les orelles dels qui hagin interpretat i, fins i tot, escoltat música. Quan els 2001 dl Talibans van prohibir la música per primera vegada ja ho vaig comentar en aquestes mateixes pàgines (“Els barbers dels Talibans”) i després en un llibre que té com a un dels fils conductors no just la música que sona sinó la que no sona, la silenciada, la que genera silencis perquè ens incomoda (El doble silenci). I jo voldria, francament, no haver de tornar a tocar aquest tema d’aquí uns altres vint anys.

Compartir el artículo

stats