En general, coneixem molt poc els compositors abans de Bach (s. XVIII). Fins i tot els bons aficionats a la música solen tenir dificultat per trobar dos, tres o quatre noms emblemàtics del renaixement europeu que siguin equivalents a Leonardo, Miquel Àngel i Rafael. Part del problema és que la música, essent com és immaterial, s’esfuma quan els músics desapareixen. Amb la invenció de la impremta en el renaixement, la música va començar a tenir una dimensió material: paper, solfa, tinta, colors, il·lustracions, pròlegs a edicions amb retrats de compositors i les seves corresponents biografies que acompanyaven les partitures. Amb la impremta la música va deixar de ser immaterial i va ser possible conservar-la i conservar els noms dels seus creadors. I aquest és el cas de Josquin Desprès (c.1450-1521), compositor de qui enguany es compleix el cinc-cents aniversari de la seva mort i qui, segons un tractadista del renaixement, va ser el “Miquel Àngel” de la música i, en el sentit modern, el primer compositor d’Occident.
I si aquest és el cas, ¿com així se’l coneix tan poc entre el públic en general? El cas és que per començar no se sap res de la seva vida... Quan va néixer i el lloc exacte naixement és especulació, si bé sabem que va ser a mitjans del s. XV a una regió del que ara seria Bèlgica. Va seguir, pel poc que sabem, els estudis musicals normals d’aquell temps: escolanet, llatí, cant i contrapunt. Un oncle el va fer hereu i sobtadament va ser ric, cosa que tal vegada propiciàs la seva tendència, segons un testimoni de l’època, a escriure música “quan vol, i no quan l’hi demanen”. Com que per no saber no sabem ni tan sols el seu nom vertader, ha passat a la història com a “Josquin” (pronunciat Joskan) que és com si els llibres es referissin a Beethoven i Picasso senzillament com Ludwig i Pablo, respectivament.
Professionalment va treballar pel poderós Duc de Ferrara i fins i tot pel Vaticà. A la Capella Sixtina va escriure insolentment el seu nom sobre un mur (si és que va ser ell). També va coincidir amb Leonardo i Lucrèzia Borja; i Baltasar de Castiglione al seu famós tractat El cortesà relata que els esnobs del renaixement italià escoltaven música just si era de Josquin, tal era el seu prestigi entre els literati. Ah, i si encara faltassin més proves del seu prestigi, Luter el va titllar com a “el gran mestre de les notes”.
La seva obra musical és immensa, unes tres-centes composicions, si bé a vegades els musicòlegs no es posen d’acord sobre l’autoria de moltes peces musicals atribuïdes a ell. Va escriure, sobretot, música sacra amb textos amb llatí, però també cançons profanes amb text amb francès. Gairebé tota la seva música és polifònica i basada en la tècnica del contrapunt. Això vol dir que hi ha moltes melodies que coincideixen al mateix temps però amb independència. La polifonia i el contrapunt, a diferència del cant pla d’estil declamatori, crea una gran complexitat que obscureix el text i per això les autoritats eclesiàstiques aviat la van criticar. Els feligresos no la poden cantar per massa complicada i just anys i anys d’estudi habiliten un músic a poder-la compondre. Però els avantatges són obvis: la polifonia crea un mosaic de colors musicals abstracte, eteri, incommensurable com Déu i com el llum que entra per un vitrall d’una catedral gòtica: molts, molts de colors diferents i amb matisos distints, però amb una inexplicable coherència. I així és la polifonia i el contrapunt de Josquin: moltes melodies simultànies, però totes cohesionades per una força invisible i totpoderosa.
Avui en dia no hi ha unanimitat en la forma d’interpretar la música de Josquin. Les versions més normals solen ser per a veus sense instruments, però a vegades alguns grups hi afegeixen instruments (orgue, sacabutx, llaüts i altres instruments de corda). Un dels dilemes dels intèrprets és el tema de la musica ficta. Molt breument i un poc barroerament: el que ara anomenam sostinguts i bemolls en la música de Josquin són opcionals, o sigui, el cantant tant pot entonar un fa sostingut com natural. Un altre tema de debat és si és millor interpretar aquesta música en grups petits (de quatre, sis o vuit cantants) o grups corals més grans (vint membres). I posats a filar prim: els experts discuteixen de si avui en dia les veus agudes les han de cantar dones (inaudit fa cinc-cents anys) o nins (que és el que es feia 4). En resum: els intèrprets que vulguis recrear aquesta música tenen un ventall de possibilitats interpretatives enorme perquè la informació de la partitura és escassa.
Fent clic aquí i clic allà a YouTube es poden trobar moltes versions del seu famós “Ave Maria” que és una de les millors peces pels qui es vulguin introduir en la monumental obra de Josquin. I alguns dels gràfics que els usuaris han introduït ajuden a entendre el funcionament del contrapunt, com les veus s’ajunten i es separen, avancen i retrocedeixen. Entre les dotzenes de grups que han gravat les obres de Josquin, destaca The Tallis Scholars, dirigits per Peter Philips. Les seves versions són sensuals i perfectes i normalment sense instruments. Per una altra banda, la ciutat flamenca d’Anvers, prop d’aquí on Josquin possiblement va néixer, és, que jo sàpiga, l’única que ha organitzat un festival per celebrar els cinc-cents anys de la seva mort (https://amuz.be) i presenta molts de grups amb noves perspectives interpretatives d’aquesta música. El director d’aquest festival explicava fa poc en unes declaracions que Josquin era “el Bach” del renaixement. D’acord: el Miquel Àngel, de la música; el Bach del renaixement... però serà aquest aniversari la declaració de Josquin com a Josquin, el primer gran compositor d’Occident?
