Ho lament molt, –com deia aquell– jur que no tornarà a passar, però no ho he sabut ni pogut evitar. En realitat, algú apuntà en certa ocasió que, després de la música de Josquin (Desprez) –després de Claudi Monteverdi, a molt estirar–, és a dir, un cop finiquitat el Renaixement musical, tot el que vingué fou “música lleugera”. Segur que qui s’atreví a dir semblant animalada era un medievalista malentranyat i ressentit, a tots els gremis hi ha gent rareta. Sí que és cert, però, que la música del Renaixement –i Josquin suposa una fita en el trànsit entre el final de l’Edat Mitjana i l’eclosió de la “modernitat”–, marca un abans i un després en l’evolució estètica musical. Sempre he pensat que els escoltadors de l’actualitat no estam preparats ni educats per valorar plenament la música dels segles XIV i XV, justet, justet la del XVI. Ja no els dic res de la música del temps dels escolàstics medievals. Vaja, que la nostra oïda actual sí que està més o menys predisposada per a la música de Victoria, Morales, Palestrina, Tallis i, sobretot –ja després de Monteverdi–, molt més encara per gaudir de la dels grans mestres del Barroc. Pens que no hi està tant, però, per fruir de les belleses romàniques de la litúrgia gregoriana o per apreciar les sublims melodies angelicals i místiques de, posem per cas, una Hildegarda de Bingen. Josquin Desprez i els músics de la seva generació es troben just en aquest punt d’inflexió estètica i històrica. És com un tall entre el nostre món i un altre que no ens resulta per res familiar. Que no forma part de la nostra zona de confort, vaja.
Les etapes històriques –i, per això, les etapes de l’evolució històrica de l’art musical i de l’art en general– són, lògicament, pures convencions. És com si es tractàs de la vida d’una persona que, entre el seu naixement i la seva mort, tanmateix no deixa de ser la mateixa. Però, clar està, hi ha unes fases ben definides o que, per ser més precisos, insistim en definir bé: infància, joventut, maduresa i decadència. En aquest passar el temps hi ha moments en què pesen més els canvis que les permanències, i així remarcam molt clarament el pas de la joventut a la vida adulta o l’arribada d’allò que ara en diuen “vida sènior”, si més no per allò de la sostenibilitat del sistema públic de pensions. Tornant al que ara ens ocupa, és com si Josquin Desprez formàs part de l’adolescència de la música occidental, d’una fase evolutiva que ens havia de portar a la maduresa del món modern i l’eclosió del Barroc, del que el gran mestre Bach n’és Pare, Fill i Esperit Sant. El nostre món, la nostra oïda, la nostra sensibilitat en definitiva, comença amb ell, amb el geni d’Eisenach. Servidor, quan escolta Corelli, Handel o Bach s’hi reconeix, s’hi troba a gust. Quan escolta música gregoriana no tant, què hi farem. Pel que fa a la vida i peripècies de Josquin Desprez, en realitat, en sabem molt poc, més enllà de la seva música que, això sí, forma part plenament del repertori del que s’anomena “música antiga”. Nascut probablement durant la dècada de 1450, a qualque lloc remot del Flandes meridional francòfon –s’apunta que va néixer molt a prop de les ciutats de Tournai o Saint-Quentin, un segle abans de la famosa batalla–, resulta que fins fa molt poc no sabíem ni tan sols el seu vertader llinatge –Lebloitte, Desprez és un sobrenom familiar que, a més se’ns presenta escrit de mil maneres diferents, com també passa amb el seu nom propi, Josquin–. Sí que sabem, en canvi, la data i lloc exactes de la seva mort, com sempre succeeix amb aquells que han fet mèrits en vida: aquest mes d’agost ha fet exactament mig mil·lenni del seu traspàs, el 1521, a Condé-sur-l’Escaut, petita localitat situada a l’actual departament francès d’Hauts-de-France, no massa lluny de Lille, la seva capital.
Josquin Desprez –o Jodocus Pratensis, posem per cas, hi ha moltes variants per elegir– fou, plenament, un home del seu temps. Tècnicament va néixer súbdit de Felip III, el Bo, duc i senyor de Borgonya, un estat quimèric i fragmentat d’origen medieval que sempre va estar sotmès a les pretensions territorials i les estratègies polítiques tant del rei de França com dels Habsburg del Sacre-Imperi, fins que es va mig dissoldre en l’herència inabarcable de Carles d’Habsburg, el rei-emperador. La seva música, de fet, ens porta a la modernitat artística, així com la consolidació de les monarquies autoritàries d’aquella Europa que deixava el feudalisme ens condueix a la modernitat històrica, de la mà dels Trastàmara al món ibèric, o dels Valois a França, els Tudor a Anglaterra o els Avis al regne de Portugal. Sembla ser que la primera formació musical de Josquin es completà a Cambrai, de la mà de Johannes Ockeghem, un dels principals referents de l’escola franco-flamenca de mitjans segle XV –a ell li dedicà un preciós motet, amb motiu de la seva mort, el 1497–. Ja ben prest, però, comença a treballar pel sud, primer a Aix-en-Próvence on romangué un temps a la cort exiliada de Renat I d’Anjou –el gran enemic i rival del nostre magnànim Alfons, pel control del Regne de Nàpols– i, ja després, per terres italianes, primer a Milà –on coincidí amb Da Vinci, que possiblement el retratà–. Més tard passà a Roma i a Ferrara, on entrà en contacte amb algunes de les corts renaixentistes més sofisticades dels darrers anys del Quatroccento i de la primera dècada del segle XVI, de la mà dels Sforza, dels Este o del propi papa Innocenci VIII, un consumat inquisidor. Per anar acabant i, si me permeten un apunt oportú per allò de la pandèmia dels orgues, Josquin abandonà definitivament la península italiana el 1504 a causa d’una passa de pesta que afectà greument la ciutat de Ferrara i que provocà la mort, entre molts altres, del propi duc Hèrcules I d’Este –un notable mecenes, a qui el nostre personatge dedicà un bell miserere– i, poc després, del gran músic flamenc Jacob Obrecht, que precisament havia ocupat el lloc vacant deixat per l’espavilat Desprez. Establert definivament a la seva terra natal fins a la seva mort, el 1521, Josquin projectà la seva obra i la seva influència per tota Europa, fins i tot a la llavors exòtica península ibèrica, principalment a la Castella dels darrers vestigis Trastàmara i, sobretot, a la cort del nouvingut Carles d’Habsburg. De fet, la cèlebre chanson polifònica de Josquin titulada “Mille regretz” –en realitat, una cançó de comiat trobadoresca–, publicada poc abans de la seva mort, esdevingué prest un autèntic hit a la Monarquia Hispànica de la mà de les versions que en feren primer Luis de Narváez –per a viola, coneguda com a “Canço de l’Emperador”, una música que acompanyà Carles d’Habsburg durant bona part de la seva vida de vidu desconsolat– i, alguns anys desprez, de la mà del sevillà Cristóbal de Morales, en aquest cas en forma de missa. Déu meu, ha tornat a passar! Miserere mei, doulour me bat...
