Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Assaig

Girant l’ullada cap enrere

Andreu Estarelles Pasqual va esser molt conscient de que amb el segle XX es produïa un esbucament sobtat i rapidíssim d’una cultura i uns costums ancestrals

Andreu Estarelles Pascual. GENI.COM

L’editorial calongina AdiA enceta amb Braverol una nova col·lecció; en realitat, una «contusió amb abonyegament, especial en el cap», segons la primera de les accepcions que el llibre mateix ens fa saber. També podria ser un «núvol moradenc o vermellós»; ambdues pertinents per aquest #3 volum que inicia col·lecció i temporada tot just amb altres germans.

La cosa va d’assaig. De l’assaig de pensament contemporani a aquesta proposta de caire antropològic que es fa imprescindible si volem preservar les nostres arrels i els seus estudiosos. Del bunyolí Andreu Estarelles Pasqual restaven inèdits els dos escrits que AdiA ha recollit: Or vell, un text del 1946, i un petit tast que ens deixa amb ganes de més que el 1965 va encetar com a Autobiografia sense pretensions i que, de manera deliciosa, ens atraca tot just a la infantesa del folklorista coetani del pare Ginard de qui per sort també venim celebrant el rescat de la seva obra.

Andreu Estarelles Pasqual (Bunyola, 1890-1981) va esser molt conscient de que amb el segle XX es produïa un esbucament sobtat i rapidíssim d’una cultura i uns costums ancestrals a la cura dels quals es va aplicar en cos i ànima. La seva dedicació vers les agrupacions de ball, la tasca de recopilació del cançoner i costums populars el va dur a fer un treball de camp amb informants nascuts els dos primers terços del segle XIX que va prendre forma en publicacions com L’essència de Mallorca, recull de costums i tonades o l’Espigolada, investigacions ambdues guardonades (Premi del Consell Superior d’Investigacions Científiques el 1949 la primera i segon premi de l’Institut de Musicologia de Barcelona l’any 1952 respectivament) que aquesta nova de tarannà més íntim que presenta AdiA completa amb una perspectiva humanística i vital de l’autor.

Quina sort que s’hagin conservat, malgrat inèdites, alhora que quina llàstima que l’escrit autobiogràfic no vagi més enllà dels seus sis anys. Acaba amb un recompte de malnoms bunyolins presentat com a peça independent però que l’autor explica com a resultat de l’ànsia investigadora dels al·lots entre els quatre i els sis anys. Vista la seva prosa simpàtica, rica i enriquidora pels lectors, realment és llàstima no anar més enllà.

Perquè la ploma d’Andreu Estarelles és un tresor de llenguatge, d’expressions i recursos lingüístics que fan utilíssim acompanyar el seu text d’un glossari; tan gran és l’empobriment patit per la nostra llengua que a nosaltres, lectors actuals, ens dificulta la comprensió d’un lèxic bàsic. El text principal, Or vell, pren forma de passeig per la part forana realitzat un segle enrere per una ciutadà que ha viscut com el progrés material que comportava la ciutat en realitat s’ha convertit en progrés corruptor amb el qual «s’esfuma tot allò de bo que se serva dins la ruralia».

«Per això, si giram la ullada cap enrere, destriam, engolit dins la boirina de molts anys passats, un tresor polsós, per gràcia de Déu no del tot perdut, sempre i quan s’hi posàs una espipellada de bona voluntad per recuperar-lo». Així obr i tanca el text Andreu Estarelles. La qüestió que ni he mencionat és com es fa servir de la vida religiosa per destriar el fet cultural; interessantíssim l’anàlisi del caràcter folklòrico-religiós dels costums, o dit d’altre manera, la interdependència que −encara ara− tenen la cultura i la religió.

Girant l’ullada cap enrere

Girant l’ullada cap enrere Aránzazu Miró

Compartir el artículo

stats