La ciència ficció mediocre és tal vegada la literatura més fàcil d’escriure que hi ha. Escriure’n de bona, en canvi, potser sigui el gènere més difícil de tots.
Dels autors d’aquest reduïdíssim últim grup, Arthur C. Clarke n’és per a mi el més gran. Sense deixar de banda que es tracta de crear obres on la ficció i la fantasia juguen un paper fonamental en la trama, es pot afirmar que Clarke és l’autor que més Ciència (amb majúscula) incorpora a les seves creacions. És més, diria que mai no ha escrit una sola línia sense tenir al cap els principis científics. Asimov i Heinlein entren també en el club d’escriptors que van de la mà de la ciència a l’hora de crear fantasia. Aquest és un dels trets que els fa diferents, especials, i sense dubte, molt més valuosos en comparació a la resta.
Matemàtic i físic, Clarke va preveure amb encert enginys tecnològics i canvis socials avui ja quotidians i inqüestionables. El teletreball, el correu electrònic, el comerç electrònic, les videoconferències, els sistemes de reconeixement de veu... tots ells o bé apareixen d’una o altra manera a les seves obres, o bé va fer-ne difusió en vida a entrevistes i conferències. I si ara mateix algú llegeix aquestes línies a un tablet, no ho ha d’agrair a Steve Jobs: els astronautes de 2001 ja els feien servir a la seva nau mentre mengen, en el seu viatge a la recerca del monòlit...
Clarke és també un autor de pau. La fantasia de la ciència ficció ha donat grans episodis de conflictes i guerres, començant per La Guerra dels Mons, i seguint en el cas del cinema per la fascinant Blade Runner i no oblidant la meravellosa (sí, meravellosa) ennealogia d’Star Wars. Clarke, sobre tot a 2001 una Odissea a l’Espai demostra que el gènere de la ciència ficció, a més de poder vessar Ciència a cada línia (i a cada minut del film de Kubrick), no necessita per a res la guerra. Vistes en perspectiva, les obres de Clarke giren al voltant de la humanitat, i els conflictes, quan sorgeixen, són de caire filosòfic, emocional o fins i tot metafísic. Llegint novel·les com La Fi de la Infància, o la mateixa 2001 ja esmentada, s’hi percep una recerca de l’encaix de la humanitat a l’univers, i un constant anhel d’una millor vida a partir de la recerca, la tecnologia, i, en definitiva, del saber. Un futur de prosperitat.
