Tots som contradictoris. Fins i tot els grans homes com Stefan Zweig (1881–1942), l’escriptor austríac que descriví el món d’ahir i retratà millor que ningú el drama de Maria Antonieta o Maria Stuart. L’autor que descobrí a milions de lectors les habilitats polítiques de Joseph Fouché. El narrador que escriví una delitosa novel·la d’escacs o la llegenda del canelobre enterrat.
S’acaben de publicar els Dietaris de Zweig. Es tracta de quaderns que escriví a temporades, sense la constància d’altres autors i en els que sovint es limitava a anotar els fets quotidians o encontres amb persones, sense profundes reflexions ni esdeveniments transcendents. Els dietaris corresponen als períodes de 1912, 1914 a 1918; no en trobam més fins a 1931, 1935 i 1936, i els darrers són de 1939 i 1940.
Els més interessants són els escrits durant les dues guerres mundials. Malauradament, no anota les seves vivències dels anys de l’ascens de Hitler al poder i la persecució dels jueus, Zweig ho era. El seu relat en primera persona ens hauria pogut il·lustrar en la mateixa mesura que ho fa Victor Klemperer. Amb una diferència, el filòleg de Dresden visqué tota l’opressió nazi i tota la tragèdia de la II Guerra Mundial, mentre que l’escriptor austríac abandonà el seu país quan la persecució dels jueus es convertí en asfixiant. Tampoc recull els sentiments dels mesos anteriors al seu suïcidi a la ciutat brasilera de Petrópolis, però el pessimisme, la idea que Adolf Hitler conquerirà el món sencer i que patirà una mort terrible ja omplen el seu pensament durant 1940.
És en el període de la Gran Guerra de 1914 a 1918 quan Zweig mostra sense entrebancs contradiccions que ell mateix reconeix. És un pacifista declarat, però celebra els triomfs de les tropes austríaques, o dels seus aliats alemanys, i plany les derrotes: “La victòria és prou seductora –escriu el 19 d’agost de 1915–, fins i tot per aquells més lúcids. Tem el càstig dels déus”. En els moments de més eufòria bèl·lica es vol incorporar a l’exèrcit, però acaba a un despatx burocràtic des del qual prepara texts per animar als seus compatriotes a mantenir la moral elevada. Es queixa sovint de la vida alegre de Viena mentre milions de joves pateixen i moren a les trinxeres –“realment res, absolutament res, pot posar límits a les ganes de diversió dels vienesos”–, però ell mateix és un assidu de les estrenes teatrals i musicals de la capital austríaca”. La guerra només la veu de lluny durant un viatge per Galítzia –entre Polònia i Bielorússia–.
Zweig no és un covard ni un traïdor a les seves idees. Tan sols és humà. Un brillant escriptor que es mostra convençut que el final de la guerra arribarà per l’esgotament d’un dels bàndols abans que per una victòria aclaparadora. Encertà de ple. Quan es convenç que qui ja està esgotat són les denominades Potències Centrals, l’escriptor escriu una sentència definitiva: “Val més un final horrible que un horror sense fi”.
Zweig en temps de pau
En temps de pau, Zweig escriu sobre els seus amors prou variats.
Amors per les dones, que es troben sobretot en els anys anteriors a la Gran Guerra. Mentre manté una relació amb qui fou la seva primera dona, Friderike von Winternitz, s’esplaia en contar com l’home ben plantat, famós i ric que és dedica a conquerir dones del seu món i allunyades d’ell. Durant una estada a París, aprofita viatges en tramvia i passeigs pels jardins per cercar companyia femenina. Marcelle és l’amant que li deixa els millors records de nits ardents. És possible que la deixàs embarassada i que avortàs. Ella podria ser la inspiradora de la novel·la curta ‘Carta d’una desconeguda’. La opinió de Zweig sobre la condició masculina i femenina seria avui força discutida: “A nosaltres
