Crec recordar que s’atribueix a Borges una frase carregada de falsa modèstia, segons la qual desprès de l’Odissea els escriptors no fan sinó reescriure. No hi estic d’acord, però cal admetre uns elements de veritat a la dita: la narrativa de viatges ens és molt atractiva, i el periple d’Ulisses ha estat reiterat moltes vegades.
Afortunadament: la Mediterrània, com el riu d’Heràclit, canvia sempre; cada navegant hi viu experiències distintes, l’atreuen sirenes diferents, atraca a ports inèdits o ens descobreix noves illes. Recordau Pla o Porcel, sense anar més lluny. El llibre que avui recomanam, una magnífica lectura (estival o no!), excel·leix entre els possibles viatges literaris a través del mar on va néixer la nostra cultura. Lluís Ferrés és un biòleg navegant que salpa de la costa catalana per arribar a una illa, Saría, a l’Egeu, molt més enllà d’Ítaca. Un viatge que els Deus han permès que sigui llarg, sense gaires aventures dramàtiques, però amb una constel·lació de coneixences, insulars en la seva majoria.
Em permet lamentar que la primera singladura sigui llarga, de Cadaqués a Asinara (al nord de Sardenya). Les Balears, per tant, són obviades en el periple; val a dir que en això, Ferrés fa el mateix que els primitius navegants de la Mediterrània, que varen saber poblar tota la resta d’illes del Mare Nostrum molt abans que les nostres. Esperem que l’autor, en alguna altra ocasió, posi el rumb de la seva ploma cap al litoral de Gimnèsies i Pitiüses, on tantes històries mereixen ser relatades i tants paisatges, descrits i interpretats.
Farrès navega, sense presses, amb el vent, i ens descobreix la immensa teranyina d’històries naturals i humanes bastides en torn de les illes i costes del gran mar, lluny sempre de les grans aglomeracions, de les urbs desmesurades, la visió llunyana de les quals és inevitable (fins i tot l’olor, més tost fètida: “poques coses fan pitjor olor que una ciutat, quan un s’hi acosta amb l’olfacte habituat a l’olor neta de la mar”, ens diu). Tanmateix, tot i que les evita, en descriu la seducció, els grans valors i atractius de les velles grans capitals mediterrànies, les quals evidentment han estat claus en la història no sols regional, sinó del mon sencer.
Cada capítol és un resum excel·lent d’una illa o, poques vegades, d’un tram de litoral continental. L’estima del mariner escriptor cap a aquests escenaris es tradueix en una prosa quasi científica, sense lirismes sobrers, per detallar les seves observacions i, sobre tot, els seus enciclopèdics coneixements d’aquests territoris i d’aquestes aigües. Hi trobareu les delicades tècniques de les teixidores de seda marina, el bis de les nacres; les fortunes, i les ruïnes, que ha generat la pesca de corall, les descripcions extraordinàries de les fabuloses pesques d’almadrava; la solitud dels ermitans insulars, que han sobreviscut en monestirs rodejats de blau; la geologia volcànica d’illes que guaiten i s’afonen en espai de mesos, la gran diversitat d’usos gastronòmics de la llimonera, una espècie oriental tan ben adaptada a la Mediterrània i adoptada pels mediterranis. Compartireu la sorpresa dels misteriosos crits nocturns del virot, referències de vellmarins que encara avui prenen el peix als pescadors, els detalls botànic i sensorials de la flora insular. I, sobre tot, coneixereu millor una part dels inacabables drames humans que formen part de la història mediterrània (tant de bò fos passat, això!). En navegar sobre les aigües gregues, a la proximitat de Lepant, ens recorda que en aquella sola batalla es vessaren al mar 200.000 l de sang, i s’hi abocaren 2.800.000 kg de carn humana! Són tantes les illes que han estat presidi o terra de deportacions polítiques, com a mínim des d’època romana fins a mitjans de segle XX. La cobdícia ha navegat amb totes les banderes: el Barba-Roja que assolà tantes costes gaudeix entre els seus del mateix prestigi que els Grans Mestres de Malta entre nosaltres, però tant un com l’altre es dedicaven al mateix: massacrar illencs, esclavitzar contraris (o, simplement, desgraciats poc protegits), matar i destruir.
Suposadament, el destí és -com queda dit- Sarià, una illa avui deserta d’humans, poblada de falcons, foques i busquerets; però de fet, el destí és el viatge, les petites descobertes quotidianes, la immensa varietat d’illes i illencs. Per acabar, tradueixo un dels molts paràgrafs que donen peu a la reflexió “...les illes, que avui són territoris somiats per urbanites apressats que les consideram el paradís, foren també lloc d’exili, territoris de fam i de pobresa. Caldria no oblidar que la primera loteria que ens toca és la que determina on i quan naixem”.
