UN LLIBRE QUE ÉS UN CRIT D’ALERTA.
1- Recordes, amiga Lectora dels mil i un sexes de l’esperit, quan abans “demanaves hora” i ara “demanes cita prèvia”? Recordes, amiga Lectora, quan abans deies “encomanar” (o apegar) i ara dius “contagiar”. Hi ha moltíssimes de formes i maneres mitjançant les quals es va substituint el català genuí per un succedani que s’assembla al castellà, que són calcs dels castellà, que són traduccions brutals i salvatges castellanes que s’accepten com si no res. Si no vas viva en qualsevol moment et descobriràs amollant un “pues” d’aquells que no saps d’on et surten i se t’han aferrat per la barbàrie verbal que ho empastifa tot. I per la manca de consciència lingüística dels parlants! Avui al mercat pensava que m’agradaria que les placeres quan et venen les figues et donassin els noms de les diverses varietats: coll de dama, llàgrima de viuda, llimonenca, pit de reina, carlina, ull de perdiu, rogeta, verdal, xereca, paratjal, pecadora, catalana, calderona, coll de beata i un llarg etcètera. I que els joves (i els vells!) diguin “anar calent” enlloc de “anar catxondo”.
Jordi Badia i Pujol, cap d’estil de VilaWeb, acaba de publicar Salvem els mots (Rosa dels Vents), que és un crit d’atenció i d’alerta sobre l’actual situació del català. Fa estona que el conec a través de les meves col·laboracions a VilaWeb i puc donar testimoni de la seva sensibilitat amb la llengua catalana fins als nivells més fondos i més primfilats del lèxic i de la sintaxi. Té una capacitat important per ensenyar (basta consultar el seu bloc “El clot de les ànimes”, i cada dia publica un “bri de llengua” a twitter i cada quinzena, un article a la secció “Ras i curt” de VilaWeb.), i ara ens fa prendre consciència que la llengua catalana es pot salvar mot a mot. I ho aconsegueix amb uns raonaments tan entenedors com estimulants que ens fan anar vius i ungles amb tantes de mistificacions i empobriments que el castellà produeix damunt els catalanoparlants a ritmes accelerats.
Salvar el mots recull dues-centes parelles de mots que ens mostren els procés de substitució que s’ha fet prendre a la llengua catalana. Ens diu clar i català que aquesta substitució és una ferida greu que es fa sofrir a la llengua. I sense témer-nos-en tots hi caiem de quatre potes. L’observació d’aquestes fetes catastròfiques esdevé un estímul per sortir de les rutines lingüístiques i els llocscomuns verbals plens d’inèrcies mentals.
Quan li deman si hi ha temps de salvar la llengua catalana em contesta ben animat: “Hi som a temps, tot i que ens trobem en una situació més que preocupant, d’emergència lingüística, tant per la pèrdua d’ús com per la pèrdua de trets essencials. La fita principal, ara mateix, és que tothom prengui consciència d’aquest perill. Però el llibre és optimista perquè ens recorda que som vius, que encara tenim molts parlants i molta llengua, que hi ha molts mots i expressions que, tot i haver perdut força, no han desaparegut pas i es poden revifar. S’ha d’actuar per canviar l’actitud dels indiferents, dels qui no s’adonen de la gravetat de la situació, i recuperar l’autoestima lingüística.
Mot a mot, es pot avançar, es pot “falcar” el deteriorament i prendre’n consciència. Ara, la llengua se salvarà amb un canvi d’actitud de la població, fomentat pels governs. El problema no és que desaparegui un mot o cent, sinó que som enmig d’un procés de substitució, tant del punt de vista quantitatiu com del punt de vista qualitatiu. Tenim llengua, però el retrocés és accelerat i requereix una actuació urgent per aconseguir un canvi en l’àmbit individual i també en l’institucional. La precarietat de la llengua demana a crits un pla de xoc.”
Jordi Badia ens diu també que la malaltia greu del procés de substitució d’una llengua per un altra el tenen les llengües petites i sense estat. Per frenar i aturar aquest procés hi ha un remei bàsic: augmentar l’autoestima. Hem de dir i viure ben clar que el català és una llengua de primera, ben antiga, romànica i europea, filla del llatí, que serveix per a tot: per a la vida quotidiana i per a la ciència, per a la tecnologia i per a lligar, per a traduir els clàssics i per a fer avantguardismes, per a parlar dels temes més seriosos i els més humorístics, per a escriure una novel·la i per a fer una glosa, per viure les vint-i-quatre hores del dia i per a anar pel món.
I ens diu que no ens deixem enganar per aquells que diuen que això és una evolució. De cap manera: això és una degradació, i si no hi feim res ens duu cap l’extinció. I el mestre de Jordi Badia és un company meu de l’època en què vaig treballar a l’Enciclopèdia Catalana, un savi, Jem Cabanes, que diu clarament: som la llengua que parlem. I si perdem la llengua no som res com a poble.
I fa un atac directe a la mandra que és una malaltia terminal: “La mandra i el cofoisme són letals per a la llengua i per a qualsevol lluita: amb mandra no salvarem el català, ni serem independents, ni frenarem el canvi climàtic. Alguns ens volen conformats i resignats. Però, per sort, hi ha gent que veu el perill i està disposada a reaccionar i a escampar aquest crit d’alerta. No hi ha res perdut: fa vint-i-cinc anys també semblava que l’alliberament nacional era impossible i ara –toquem ferro!– el veiem a prop. Parlant d’això, estic convençut que tot va enllaçat. És a dir, sense llengua no hi ha nació. I si volem una nació independent, ens cal una llengua independent. Tan simple com això.”
Més clar aigua!
