Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

VISIÓ PERSONAL

Apropa’t fins el punt on et perdi de vista

Va ser un goig conviure amb la seva paraula

Miquel Àngel Riera. DM

A Manacor durant els meus anys de molt jovencell (vaig començar molt jove, sobre els 12 anys), jo formava part d’una gran majoria de la que, si qualque vegada havien sentit parlar de Miquel Àngel Riera ho associaven directament a allò que popularment es coneixia com ‘Sa Januar’, una gestoria manacorina, i no per a les seves paraules, les seves novel·les o els seus versos. Jo, era una d’aquelles persones.

Havia de travessar per Joana lluna, vides llargues i tranquil·les, estudis d’enregistrament, Llucalcaris diversos i més i més, abans de prendre consciència vital i ‘tocar amb so nas’, la ‘meravella’ de Miquel Àngel Riera.

Tot gràcies a Pep Tosar i Lluís Massanet i de quan arribaren per proposar-me formar part juntament amb ells d’un espectacle poètic-musical, allà on els Poemes a Nai serien eix i mare de tot. I així va ser com jo, pràcticament d’un dia per l’altre, em vaig trobar immers al ‘Pis’ de Miquel Àngel.

Gràcies Pep, gràcies Lluís.

Miquel Àngel havia beneit i autoritzat aquest espectacle i vull pensar que li agradava molt la idea, perquè quan partirem de cap a Barcelona per fer la funció al Teatre Lliure de Montseny –Gràcia– ell també va partir de cap allà juntament amb Roser, la seva esposa.

Sincerament, va ser un goig conviure amb la seva paraula, en boca de Pep i Lluís, mentre jo, tenia la guitarra en les mans. També teníem la veu per cantar els seus poemes i tot plegat, ho puc afirmar, va ser irrepetible. És una de les coses que tornaria a fer, que m’agradaria re-viure. De fet ara ho estic fent.

El millor, per a jo? Ell, la persona, la temprança, la delicadesa, el respecte, el seu punt exacte. Feia saber el molt que li havia agradat, quasi sense dir res, amb un gest, amb una mirada, agraint.

Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera.

Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera.

I jo, com aquell text seu que va escriure per inaugurar una penya blaugrana a Portocristo, allà on es declarava del Barça, encara que no li agradàs massa el futbol i que a més, comparava a seguidors de ‘l’innombrable’ (va escriure ell), presents a l’acte, com ‘aquella manada de dofins que han perdut el seu rumb’... El rumb que jo sí havia trobat; un nou rumb gràcies a ell. Em va fugir la por.

No som persona de lletres ni de ciències, som de silencis, de renous i de batre molta palla, ensumar les flaires i cercar converses, més d’una sense sentit i moltes vegades, cantant “Mai donis per finit el temps de seduir-me” m’he emocionat pensant en ell, tal vegada un poc més que amb el contingut del poema (meravella de poema), encara que generalment em passa quan apareix la imatge que me genera: “apropa’t fins el punt on et perdi de vista”.

Compartir el artículo

stats