Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

BIOGRAFIA

25 anys sense el poeta de Manacor Miquel Àngel Riera i la literatura

Riera pensava que les grans creacions literàries són el resultat d’una feina intensa, rigorosa i molt obstinada

El poeta de Manacor Miquel Àngel Riera VIQUIPÈDIA

Vint-i-cinc anys després de la seva mort, Miquel Àngel Riera se’ns apareix com un dels grans valors de la literatura contemporània. Les raons profundes de la solidesa de la seva obra s’han de cercar en el concepte que el nostre escriptor tenia de la literatura. En nombroses ocasions, Riera explicà què era per a ell la literatura i com l’entenia. D’entre tots aquests textos destaca el parlament La meva experiència creativa (1992), on ens diu que només és escriptor qui assoleix uns resultats òptims, perquè, «no s’és escriptor pel senzill fet d’escriure, s’és escriptor a partir de l’alta categoria dels resultats que hom obté escrivint.» És a dir, el mal escriptor, senzillament, no és escriptor. Per aquest motiu, Riera considerava que no podia considerar-se un escriptor, ja que només podien fer aquesta afirmació els altres, els lectors, i, al capdavall, era el temps el que havia de jutjar-ne les obres.

Riera pensava que les grans creacions literàries són el resultat d’una feina intensa, rigorosa i molt obstinada. L’autèntica creació literària, segons ell, sols s’assoleix a força de treball i d’esforç. La reivindicació de la perfecció, de l’obra ben feta (un concepte noucentista), no era més que una mostra del respecte que sentia per la literatura i pels lectors. Precisament, la bellesa consisteix en l’esforç d’escriure, de reescriure i de corregir, perquè «la bellesa és allí, just de cercar‑la», com diu al segon poema de Llibre de benaventurances. Segons Riera, l’escriptor ha d’intentar donar uns llibres el més escrits possible, és a dir, treballats amb tota la intensitat, tot cercant la màxima perfecció de què sigui capaç. Això implica no fer cap concessió a canvi d’una major comercialitat, ni claudicar de les pròpies idees encara que no agradin al poder o al públic.

L’escriptor manacorí no podia concebre la bellesa sense relació amb l’humà, perquè –com diu al poema que obre el poemari La bellesa de l’home– «La bellesa de l’home és que crea bellesa» i, a més, «la bellesa és ell / que la treu del no‑res i la fa eterna / i a mesura innombrable d’una imatge, la seva.» L’objectiu de la literatura és comprendre la condició humana, la «rara anatomia» d’aquest «centaure», meitat àngel i meitat bèstia. Així, l’escriptura, per a ell, era una investigació sobre tot el que ateny l’ésser humà i la seva realitat. Però l’admiració que Riera sentia per l’home no sempre era positiva, ja que també «L’home és un llop» –com afirma a Paràbola i clam de la cosa humana–, «infinitament més llop que el llop». D’aquí que l’únic que el pot salvar, l’única «religió» possible, sigui l’amor: «no habita home / la casa on no hi ha home que estima».

25 anys sense el poeta de Manacor Miquel Àngel Riera i la literatura

25 anys sense el poeta de Manacor Miquel Àngel Riera i la literatura

Aquesta manera d’entendre la literatura va marcar la seva trajectòria. Riera fou un autodidacte, que es va formar sobretot amb les lectures que li arribaren a les mans. En els anys d’estudiant universitari va conèixer la poesia de la Generació del 27, sobretot de Federico García Lorca, de Vicente Aleixandre i, més tard, de Pedro Salinas. Però en la seva obra es dipositaren sediments procedents de les diverses lectures fetes al llarg de la seva vida, entre les quals hi ha ressons de l’Escola Mallorquina. Així, en l’interès per l’humà, coincideix radicalment amb Joan Alcover.

Riera es va donar a conèixer amb Poemes a Nai, un llibre acabat el 1960, però que no va aparèixer fins al 1965. En aquest poemari de tema amorós hi ha un llenguatge poètic molt influït per les imatges oníriques i automàtiques de la Generació del 27. Ara bé, la recerca de la veritat humana el va conduir a una depuració del llenguatge poètic en el volum següent, Biografia (1974). Aquest segon poemari i els dos següents, La bellesa de l’home (1979) i Paràbola i clam de la cosa humana (1974), formen un sol cicle unitari, tant pel que fa als aspectes formals com al contingut, ja que conformen un autèntic retrat vital del poeta, en el sentit que defineixen la seva posició davant la vida personal i la realitat col·lectiva. En aquests tres llibres, hi trobam exposades les seves idees estètiques i les seves idees socials, sempre en clau molt personal i no adscrites mai a una ideologia determinada.

25 anys sense el poeta de Manacor Miquel Àngel Riera i la literatura

25 anys sense el poeta de Manacor Miquel Àngel Riera i la literatura Pere Rosselló Bover

A la llarga, l’interès per l’ésser humà el va conduir al conreu de la novel·la, després de molts d’anys de dedicar-se exclusivament a la poesia. Riera també concebia la novel·la com una investigació, feta sovint pouant en el fons de si mateix. Per a ell, l’escriptor no inventa unes històries i uns personatges, sinó que els va descobrint. D’aquí que les novel·les de Miquel Àngel Riera (amb l’excepció de Fuita i martiri de sant Andreu Milà) fossin escrites sense un guió previ, deixant que els personatges anassin actuant i evolucionant per ells mateixos. El novel·lista ha de descobrir els canvis, les accions i les evolucions que tenen lloc en la història. Per tant, la seva és una tasca d’investigació i no d’invenció.

En aquesta recerca de Riera pel més recòndit i amagat de l’ésser humà, hi juga un paper central la influència de Marcel Proust. L’autor de À la recherche du temps perdu fa de la sintaxi una eina per penetrar en el món interior dels personatges i per captar les sensacions més profundes, subtils i amagades. El resultat és la complexitat sintàctica dels textos de Proust, plens d’oracions llargues, laberíntiques, formades sobretot per subordinacions i incisos. Riera admirava la capacitat de Proust d’introduir afegitons en els seus escrits, tot allargassant les frases i els paràgrafs, per precisar millor un detall o una sensació subtilíssima. Com Proust, Riera també cerca la minuciositat i construeix un llenguatge sintàcticament complex, amb què vol precisar millor els matisos, tot atenent el valor dels detalls.

25 anys sense el poeta de Manacor Miquel Àngel Riera i la literatura

25 anys sense el poeta de Manacor Miquel Àngel Riera i la literatura

Les novel·les de Miquel Àngel Riera parteixen sempre d’unes situacions límit, que duen els protagonistes a haver-se de redescobrir per tal de trobar la seva veritat interior. Ells també investiguen i, alhora, s’investiguen a si mateixos. Perquè la veritat –i aquesta és una de les conclusions a què arriba Riera– sempre és subjectiva, personal i única per a cada un. D’aquí que les seves novel·les ens facin veure com l’ésser humà roman solitari, aïllat, tancat en el seu món, incomprès pels altres, fins i tot pels més propers. Però també ens ensenyen com les persones, tot i la solitud i la incomunicació inevitables en què viuen, poden salvar-se en l’amor dels altres. Aquesta és la lliçó que ens dona des de la seva primera novel·la, Fuita i martiri de sant Andreu Milà (1973), fins a la magnífica paràbola final del “nàufrag” solitari d’Illa Flaubert (1990). En el centre d’aquest cos narratiu, donant una personalitat indiscutible a tot el conjunt, hi ha les tres novel·les ambientades durant la Guerra civil: Morir quan cal (1974), L’endemà de mai (1978) i Panorama amb dona (1983). El marc de la guerra, tot i la fidelitat històrica d’alguns dels episodis que el nostre autor relata, no respon a un propòsit documental; sinó que apareix com una situació extrema que posa al descobert la realitat íntima dels éssers humans.

Amb l’excepció d’Illa Flaubert, les novel·les de Riera estan interconnectades. Els déus inaccessibles, tot i seguir parlant de la complexitat de l’ànima humana, és una reflexió sobre la bellesa i sobre la relació que hi ha entre aquesta i la sensualitat. Per això, és fàcil endevinar-hi connexions amb els poemaris La bellesa de l’home i Llibre de benaventurances. Per altra part, Illa Flaubert és el fruit de la seva preocupació per la degradació de la vellesa i la mort, un capteniment que guaita en El pis de la badia (1992) i en alguns dels contes de Crònica lasciva d’una decadència. En els dos volums de relats, La rara anatomia dels centaures (1979) i Crònica lasciva d’una decadència (1995), Miquel Àngel Riera ens mostra la seva cara més lúdica, algun cop humorística i amb un punt de fantasia.

25 anys sense el poeta de Manacor Miquel Àngel Riera i la literatura

Amb l’escriptura Miquel Àngel Riera pretenia contribuir a la millora del nostre país, que és la llengua catalana. I creia que això sols es podia aconseguir fent una obra de qualitat que pogués competir amb la dels països amb una tradició cultural més sòlida. El seu compromís social i nacional era un compromís amb la Literatura. El fet de pertànyer a una cultura minoritzada encara ens havia de fer més exigents amb la qualitat. Si bé els seus personatges i les seves històries són extrets de la nostra terra, la seva profunda dimensió humana els fa universals. El seu llenguatge traspua la saba de la parla viva del poble de Mallorca, però és una llengua culta, sense semblar dialectal o local. La monumental producció literària de Miquel Àngel Riera és el fruit del seu amor pel «més travessat i dolorós» dels seus «vicis: el poble català» −com diu a la dedicatòria de Paràbola i clam de la cosa humana−, per al qual va voler construir una obra definitiva i d’un valor universal.

Compartir el artículo

stats