UNA PETITA GRAN OBRA.
Joan Ferraté és un dels escriptors catalans contemporanis que més m’han penetrat amb uns llenguatges tan profundament poètics que han eixamplat els meus horitzons fins a territoris mai vists. Les seves traduccions en vers de Líricos arcaicos griegos (Seix-Barral), Les poesies de C. P. Cafavis (La Gaya Ciència) i Cinquanta poesies de Du Fu (Quaderns Crema), em donaren les coordenades d’un poeta savi, curiós, sensible, que vaig col·locar en la meva biblioteca més íntima. La seva poesia reunida a Catàleg general (1952-1981) ens dona la trajectòria d’una veu que recorr els camins de la iniciació a la sexualitat i a la coneixença de si mateix amb una encesa i intel·ligent anàlisi pròpia i totes les seves pulsions. Recoman a les totes els seus llibres, però especialment les amadores dels diaris trobaran en Del desig. Tres diaris (Empúries) una joia estranya i fascinant. Cada diari té una textura diferent i recull moments significatius de la seva existència. En el “Diari de Roma” (31 de juliol-12 d’agost de 1966), Ferraté conta unes vacacions romanes en què es passeja per les pinacoteques de tot tipus de la pintura barroca (Caravaggio i Mattia Preti, Valentin, Cavallino, Giordano de la Galeria Corsini). La part eròtica quotidiana la dona a voler en l’obsessió pels culs dels jovenets pel carrer i en escriure a raig sobre la tendresa, el desig, el naixement de la sexualitat i la seva ferotge misogínia. Són descripcions i reflexions sense cap trama especial i d’una energia excepcional. El “Diari de Daniel” (25 de gener-30 de maig de 1970) és una plagueta d’emocions de la relació amb un jove que ha conegut i s’ha enamorat d’ell en una relació complexa i laberíntica. Hi ha instants de gran felicitat que formaran fites inoblidables que quedaran gravades la resta de la seva vida. El “Darrer diari” (1 d’agost de 1973-5 d’octubre de 1975) és el més interioritzat i ple de revelacions personals. Escoltau-ne el principi: “Passions veritables: primer els nens, després els llibres. Ni enveja ni ira.” L’escriptura va cap a l’aforisme. La solitud es converteix en el més preuat dels seus béns. I amb aquesta mirada més tranquil·la i serena ens diu les seves veritats més pregones, els seus desitjos més inconfessables, el seu dolor de cada dia. Un llibre de sensacions empeltades de pensaments, i viceversa. Recomanadíssim!
Aquesta època llarga, difícil, dolorosa de la pandèmia que ha canviat i capgirat les nostres vides ha tengut molts de protagonistes. Per a mi els epidemiòlegs han estat fars de sapiència que m’han ajudat a entendre la situació i prendre consciència d’una malaltia que encara ens sembla inacabable i duríssima. I entre els epidemiòlegs ha ocupat un lloc essencial Oriol Mitjà Villar, investigador mèdic en estratègies per combatre les malalties infeccioses relacionades amb la pobresa. Al llibre A cor obert. Relat de tot el que he viscut (Columna), Oriol ens conta com des del mes de febrer de 2020 alertava dels perills d’una malaltia, la covid-19, que es convertiria en la primera causa de mort ara i aquí. Ens conta com va ser la seva infantesa a Arenys de Munt, el naixement de la seva vocació per la ciència, l’experiència pionera de la lluita contra el pian a Papua Nova Guinea. I la part més impressionant són les seves recerques d’avantguarda en el camp del coronavirus i una crònica de l’any de la pandèmia vist des de dos miradors fonamentals: el dels científics, que moltes vegades es barallaven i perdien les maneres en debats molts de cops estèrils, i el dels polítics, que manquen de coneixements de salut pública i no tenen la humilitat per escoltar els experts. Propostes que s’enfonsaven, responsables de salut que dimitien, polèmiques que no duien enlloc. El doctor Mitjà no amaga res del que sap i el llibre agafa una força, una contundència i un valor que el converteixen en una obra que ens revela amb tota casta de matisos com es va dur la pandèmia a Catalunya amb totes les lluites interiors que deformaven i posaven barreres a la bona gestió. Un llibre en què aprenem sobre ciència, sobre política i ciència en temps de pandèmia, i sobre la paciència que els científics necessiten per tractar molts de polítics. Valuosíssim!
ACCIÓ DE GRÀCIES.
El proppassat 22 de juliol de 2021 Editors.Cat, el grup d’editors que amb els distribuïdors, els llibreters, els revisters, els difusors i nombroses institucions culturals catalanes organitzen la trenta-novena Setmana del Llibre en Català, em comunicaren que m’havien concedit el vint-i-cinquè Premi de Trajectòria, que es dona a un professional del llibre de qualsevol casta per la seva obra i per la tasca creativa en la cultura catalana. Quan el president de la Setmana, Joan Carles Girbés, em comunicava la feta vaig quedar en un estat en què es conjugava la sorpresa total, l’alegria estimulant i una emoció que em va fer plorar. El do de les llàgrimes me’l produïa, i ho he analitzat després, la certesa que aquest premi em feia veure i creure que el món de l’edició catalana m’estimava, m’estima. I això per a mi, que he dedicat gran part de la meva vida a les lletres catalanes, és un motiu de joia, de gratitud i de compromís.
I amb aquesta notícia s’ha produït una allau bellíssima, tendra i emocionalment extraordinària de lectores de mil i un sexes de l’esperit que m’han donat l’enhorabona amb tota casta de paraules, frases i expressions d’afecte. Per la impossibilitat de comunicar-me amb cadascuna d’aquestes persones, vull des d’aquí donar-los la meva gratitud més vertadera i més viva. Aquestes gràcies que us don són pel vostre entusiasme creador que em farà escriure millor, amb una responsabilitat i un fervor més grans i més excel·lents.
Gràcies de cos i esperit! Salut a rompre! Llegiu aquest estiu! Estimau, i no oblideu que llegir fa tornar guapos!
