LLEGIR FA TORNAR GUAPOS (I REFRESCA).
Crec que aquestes dues afirmacions són ben certes perquè en puc donar testimoni. I la lectora curiosa i insistent (dues qualitats que admir en ella) no s’atura de dir-me i repetir-me que abans d’agafar les vacacions obligatòries de l’agost hauria de recomanar un parell de llibres bons, entretenguts, seductors, que facin pensera i donin gust al mateix temps.
Començ amb la poesia i amb un escriptor i un llibre que en qualsevol estació m’han fet companyia. Charles Baudelaire i Les flors del mal (Proa), en una excel·lent i bellíssima traducció de Pere Rovira. El llibre és completíssim perquè ens dona el text de l’edició de 1861, amb els sis poemes censurats pels tribunals en l’edició de 1857, restituïts al seu lloc original. A més a més, duu un apèndix amb els poemes que Baudelaire potser hauria inclòs en una tercera edició i també un pròleg llarg i matisat del traductor, uns perfils de Baudelaire dels seus amics, uns escrits del poeta sobre aquesta obra, una cronologia i una nota biogràfica. Irreverent, original, iconoclasta, dinamitzador de la moral del seu temps i creador d’una bellesa plena de clarobscurs i voluptuositats, amador del dionisíac i experimentador de substàncies químiques i creativitat. Enguany que fa dos-cents anys és un clàssic modern que ens ha obert mil i una portes de la sensibilitat. Uns dibuixos elegants de Juan Vida en són un bon acompanyament. Llibre de capçalera! I en Pere Rovira, poeta, ens ofereix El joc de Venus (Proa), 45 sonets d’amor intens d’un home provecte i amador a les totes que ens ofereix un kama-sutra verbal ple de músiques eròtiques.
Emmanuel Carrère és un escriptor que s’enfronta a si mateix en aquest text Yoga (Anagrama), que és alhora autobiografia, assaig i crònica periodística. Carrère escriu amb un striptease tan sincer com commovedor sobre una depressió amb tendències suïcides que va fer que li diagnosticassin un trastorn bipolar i el dugué a una llarga hospitalització. Però la lletra carreriana agafa viaranys i branques tan diverses com el ioga que ha practicat durant vint anys, la crisi matrimonial que el va dur al trencament, la tragèdia dels refugiats i el terrorisme islamista. Però tot aquest garbuix està embolicat amb un espai d’alegria que converteix la lliçó de tenebres en una obra lluminosa..
ALLAU DE TÍTOLS.
Albert Forns Canal ha publicat Abans de les cinc som a casa (Premi Sant Joan, Edicions 62), que m’ha arrossegat com un tsunami perquè em conta la història d’una vida, la de n’Hilari, a través de tretze llibretes escrites a mà. Tot parteix d’una troballa que fa el narrador al mercat de llibre vell de Sant Antoni de Barcelona. El diari d’un home barceloní que durant quinze anys va deixar el seu dia a dia. Reconstruir aquesta vida és un repte que el comprador de les llibretes agafa com una aventura fascinant plena d’intriga. A partir d’unes notes volanderes i fugaces (si un dia va anar a la feina, si va veure una pel·lícula, si va fer una excursió a Montserrat, si va arribar a les sis a ca seva, etc.), Albert Forns, amb una mestria en què el suspens s’entrecreua amb el misteri i l’entreteniment, ens dona la recerca de la vida d’un humà que ens obri un caramull de preguntes sobre el material de la vida, de nosaltres mateixos. Sensacional!
Aquesta contarella de quatre-centes planes que us recoman ara és la veu d’una dona jove, Irene Vallejo, que amb la saviesa madura d’una padrina i la frescor apassionada d’una adolescent ens conta mil i una coses sobre la vida d’aquest artefacte de fum, de pedra, de seda, de pell, d’arbres, de plàstic i de llum que es va inventar perquè les paraules poguessin viatjar a través de l’espai i del temps: el llibre. Durant trenta segles hem assajat com fer els llibres amb materials diversos i de formes diferents: aquesta història de la fabricació seria l’inici de L’infinit dins un jonc (Editorial Columna). També és un llibre de viatges que et duu de la Vil·la dels Papirs sota l’erupció del Vesuvi als palaus de Cleòpatra, a les primeres llibreries conegudes i als tallers de còpies manuscrites, a les fogueres on es cremaren llibres prohibits, al gulag i a la biblioteca de Sarajevo. I també a l’emocionant aventura col·lectiva protagonitzada per milers i milers de persones que al llarg de la història han fet possibles i han protegit els llibres: narradors orals, escribes, traductors, mestres, savis, esclaus, aventurers... Un llibre inspirat i revelador. Boníssim!
No coneixia gens ni mica Jeanette Winterson, però quan he llegit Per què ser feliç quan podries ser normal? (Edicions del Periscopi), he descobert que era una germana de l’ànima. La traducció magnífica de na Dolors Udina ens fa entrar en unes memòries d’una al·lota de classe obrera de Manchester que després de passar per una crisi forta se submergeix en els seus orígens, obrers i lèsbics. I els escriu amb cal·ligrafia estripada, una lletra plena de textures i d’explosions, de radicalitats i de denúncies que et deixen el cor encongit i l’ànima encesa pel coratge i la força moral que maneja en una Anglaterra estricta, puritana i thatcheriana. Mirau aquesta encletxa i veureu que no va de bromes: “El camp va ser obligat a entrar a la ciutat, així és la història de la industrialització, i té un aire de desesperació, d’excitació, de brutalitat i de poesia, i tot això és dins meu.” Un llibre que et fa molta de companyia. Meravellós! (continuarà)
