En algun moment, entre els segles I i II de la nostra era, Plutarc, un grec nascut en Queronea de bona família i extensos coneixements literaris, va voler deixar testimoni, a través d’una immensa obra, de les vides d’homes, romans i grecs, que haguessin marcat una forta empremta en l’esdevenir de la política del seu temps.
Per dur a terme el seu ambiciós projecte va utilitzar un recurs literari que, si bé no era original (Plató, Livi i altres ho havien emprat anteriorment), sí que li va afegir un segell personal que ha fet de la seva obra un llegat absolutament reconeixible per a la posterioritat: l’enfrontament de dos personatges a través de les seves respectives biografies (no les seves històries, com es va encarregar de ressaltar), biografies dissenyades amb una barreja d’erudició i orientació ètic-política sobre un rerefons d’anècdotes personals, les ‘senyals de l’ànima’, a les que ressalta i enalteix per sobre de les seves grans empreses, gestes o combats, efectuant a la fi una comparació entre les dues figures (synkrisis).
Cal tenir en compte, a més, que com apuntava Valgiglio, mitjançant l’ús d’aquesta confrontació personal entre un grec i un romà, podria albirar-se també, la confrontació entre les seves dues cultures, una imperial i dominadora, subjugada l’altra, que, a través d’aquest paral·lelisme, es situaven a una mateixa distància, quedant sotmeses, quant a la seva valoració, únicament al judici de l’autor, que solia situar la grega en un pla lleugerament superior.
Les Vides d’Alexandre-Cèsar, Demetri-Antoni, formen part de les quaranta-vuit biografies que va escriure Plutarc, vint-i-dues de les quals corresponen a la sèrie de Vides Paral·leles, i com és habitual, també en aquesta es porta a terme una exposició de les conductes dels protagonistes amb la intenció que els lectors puguin aprendre uns principis ètics i morals que els puguin servir de guia en la seva conducta futura, o, pel contrari, reconèixer les conseqüències d’uns comportaments erronis que els allunyin de repetir-les. Així, doncs, no sempre l’ensenyament que s’obté de la lectura de les Vides constitueix una pauta a seguir. En contrast amb les vides profitoses i heroiques dels primers, les de Demetri i Antoni són una lliçó per contrast de com des del poder i l’opulència es pot arribar a la degradació moral i a una mort lamentable i vergonyosa.
En Plutarc, la naturalesa biogràfica i exemplaritzant dels seus escrits, no és obstacle perquè trobem en ells passatges de gran profunditat dramàtica: La nit anterior a l’assassinat de Cèsar, el seu amic Cinna somia que aquell el convida a sopar. Ell rebutja la invitació, però fins i tot sense voler i amb reticència li pren de la mà i el segueix. A l’endemà Cesar serà apunyalat pels conjurats i Cinna esquarterat per la multitud que el confon amb un dels conspiradors.
Antoni escolta la fama de la mort de Cleopatra i destruït pel dolor s’apunyala mortalment, només després s’assabentarà que la seva estimada està viva. Equívocs, somnis i auguris funestos. ¿No seria Shakespeare lector de Plutarc?
