ADOR LES NOVEL·LES NEGRES.
En moments difícils en què estic obsessionat per algun tema i no puc dormir, o he tengut un xoc d’aquells que et deixen l’ànima plena de blaus, o quan em peguen unes ganes delirants que algú em conti una aventura que m’atrapi i no pugui amollar el llibre en tot el sant dia i em faci passar una “notxe” sense clapar, agaf una novel·la negra. Vaig conèixer Donna Leon, aquesta nord-americana europeïtzada que des dels anys vuitanta viu a Venècia dedicada a les seves dues grans passions: l’òpera i la literatura negra, en un Sant Jordi de fa devers quinze anys. Just mirar-me a la taula on havíem de dinar plegats amb d’altres escriptors de Can 62, em va afinar la camisa que duia de color negre amb moltes calaveretes blanques i em va amollar: “Vostè, és un camisa negra? És feixista?” Aquella sortida de to tan heavy per a una presentació que per part meva era molt amistosa i de fan vertader em va enfonsar. Li vaig contestar amb un to tan amable com vaig poder i mossegant-me la llengua que era un lluitador antifranquista i antifeixista i que, si ho volia saber, les meves idees anaven cap al cantó dels més batalladors corrents anarquistes. I sense donar-li temps per respondre’m vaig partir amollant-li un “ara tornaré” que va quedar molt misteriós. Per mor de la calorada havia agafat una altra camisa de recanvi a la bossa i dins el bany d’aquell restaurant al capcurucull d’un gratacel em vaig posar de vermell fort. En tornar a la taula vaig veure que la Leon va quedar un poc esculada i va ser amabilíssima la resta del dinar. La vaig convidar a fer una conferència a la UIB. Em va dir que sí. Però no va poder venir mai. Així mateix he anat llegint la trentena de novel·les que ha publicat i l’he recomanada ben sovint. El seu comissari Guido Brunetti s’ha convertit en un personatge familiar. I conec fins i tot els restaurants on va i la casa on viu. Ara m’he passat per la vista Amb l’aigua al coll (Edicions 62) i puc assegurar que la Leon segueix seduint-me per assaborir aquestes investigacions de Brunetti sobre uns vessaments contaminants a Venècia que han deixat unes traces d’assassinats com tots els doblers dolents que fan malbé la vida. M’ha recordat aquell film de Roman Polanski, Chinatown, amb Los Angeles i una Faye Dunaway i un Jack Nicholson extraordinaris. .
EL RITME TRANQUIL D’UNA NOVEL·LA VERTIGINOSA.
M’agraden els escriptors que agafen un personatge real i el converteixen en el protagonista d’una ficció. Trob que cal molt de coratge i creativitat per poder donar veu i relat a algú que té una biografia pública. I encara més si aquest personatge és un escriptor. Miquel Horrach (Palma, 1971) s’ha atrevit amb el nostre clàssic contemporani Llorenç Villalonga, i puc donar testimoni de lector que n’ha sortit amb èxit, d’aquest repte. Set dies (Ifeelbook editors) comença l’any 1941 a l’hospital mental de Jesús de Palma, on el doctor Lorenzo Villalonga feia de metge. Des d’un bon principi, amb una escriptura lleugera i ferma, que conjuga la descripció del lloc i el retrat dels personatges, entram en l’atmosfera d’una Palma –de Ciutat– en què encara hi ha les vibracions de la guerra arreu arreu. El capità nazi Heinz Gotz havia d’anar amb el Junkers Ju 88b des d’un lloc entre Líbia i Egipte fins a Mallorca amb un passatger civil, el doctor Moritz Hoepp. Per aquí entram en el dragon khan verbal d’un suspens apassionant, ple de voltes i revolts, de moments de serenitat i d’atacades de por, de situacions inesperades i de petits oasis de pau, de converses autoritàries i de pensaments savis, que durarà mñes de dues-centes planes i que no té aturall. Les vicissituds d’aquest enigmàtic individu, Hoepp, són el laberint ple d’aventures singulars que ens farà conèixer una galeria de personatges tan variada com significativa. El doctor Llorenç Villalonga és citat pel cap de Falange al Bar restaurant Miami, un local elegant i de gran luxe del Born, on rep una comanda imperativa: visitar i ingressar a la “loqueria” el doctor Hoepp durant set dies. Ja tenim tot el panorama davant els nostres ulls esbatanats i plens de curiositats. I Miquel Horrach, armat de ginys i d’enginys amb pinzellades exactes, comença un ritme lent per desenvolupar un enjòlit ple de llums i foscors com demana le “noir” del tema, en què no sabem exactament quin és el joc dels que enrevolten aquest home caigut del cel, i tampoc el seu. Els temps morts, quan coneixem la vida, l’escriptura i la possessió de Villalonga a Binissalem, on rememora el seu passat ficcionant-lo a Bearn, estan trunyellats amb una pau idíl·lica que contrasta amb els temps nerviosos del comandant Massanet, el cònsol alemany Krüger, el cap de Falange Alfonso Zamora, l’enigmàtica Nora Baterlman o el comissari Souto. La contarella mostra un personatge villalonguià, la ballarina Eva Tay, un gran amor, que agafa relleus significants en la vida de l’escriptor i alhora ens mostra un cúmul d’impossibilitats de realització personal. Una història dura i malaguanyada. Els diàlegs de Villalonga i Hoepp, les excursions i els passeigs esdevenen un retrat d’una Mallorca desapareguda dibuixada amb trets impressionistes bellíssims plens de clarobscurs. Com en tota novel·la negra com toca, el final s’accelera, s’encaramella, creix, es desborda i et deixa sense alè. I tanques la primera lectura comprovant que tots els elements essencials d’una novel·la en blanc i negre són al seu lloc. Molt recomanable i rellegible!
