Purificador, necessari, vital, esquinçador i humà. El olvido que seremos és la pluja que rega la nostra existència i ens prepara per la mort, el comiat, la bondat o l’afecte. És la tempesta emocional que ens acompanya sempre, unes vegades calmada i assossegada i altres abrupta, incontrolable i cruel. És la vida d’uns altres en els rostres dels quals veiem reflectida la nostra història individual.
L’escriptor Héctor Abad Faciolince va publicar el llibre l’any 2006 després d’una gestació interna i inconscient amb el record como a motor creatiu. Fernando Trueba, cineasta guardonat reconegut per la seva sensibilitat i el seu germà David com a guionista han retornat a la vida la novel·la amb la intenció de donar una tangibilitat a un relat universal sobre el trencament abrupte de la felicitat per culpa de l’assot de la mort que tant ofega a l’ésser humà en el transcórrer del temps.
Javier Cámara, el rostre afable de la interpretació espanyola, encarna al pare –la figura més rellevant de l’obra d’Abad– la vida i la mort del qual suposa l’eix narratiu de la història biogràfica de l’autor i del context social i cultural de Medellín. A través de la imatge paterna, Abad escriu amb sensibilitat i afecte les formes d’estima d’un pare que fuig dels tòpics de la masculinitat per a educar en l’amor i la felicitat a més de servir-se de la llibertat i la bondat com a armes contra la pobresa, la rebel·lia i la violència. Tot això, construeix un ésser humà destinat a la crua realitat on la seva joia no pot estar sempre altiva perquè no hi ha res que detingui a la mort i no hi ha brúixola que dictamini el camí correcte per a enfrontar-se a la vida.
Un llibre, com una pel·lícula, correspon al món de l’art i, en una certa manera, en aquest univers existeixen emocions o sentiments incomprensibles que ens subjuguen i travessen quedant enfonsats en la memòria per buscar un lloc recòndit on romandre tal com ocorre amb el record.
Aquest llibre, emmarcat en la paternitat i en la memòria d’una família, mostra com l’home és un ésser en constant contacte amb la mort i la gràcia de la vida, que habita en el món per recordar als que se n’han anat, per a abandonar el rancor i abraçar l’estima malgrat saber que, amb el temps, deixarem d’estar presents. I així seguirem, condemnats a l’oblit, a la pols, a la data definitòria que marca el punt final on no hi ha lloc per punts suspensius.
Tot i això, El olvido que seremos ens mostra com cada desenllaç és únic, inoblidable, edificador de memòries i faedor de somriures melancòlics que –com va dir Víctor Hugo– no és més que la felicitat d’estar trist. Som jardins sense regar, arrels joves i envellides. Som records i oblits envoltats pel verd natural de les coses que necessita el plugim per a reverdir. En aquesta caixa, –o mortalla per Borges– està la vida empaquetada que, finita, cerca perdurar i ser evocada en obres com El olvido que seremos.
