El terme Cultura s’usa amb significats ben diferents, segons qui, com, quan i en quines circumstàncies sigui usat. La sectorialització sempre ajuda a entendre de què parlam. Si ens referim, per exemple, a la cultura i hi afegim un adjectiu, la definició es facilita. Així, podem parlar de cultures amb delimitació nacional (cultura xinesa, cultura francesa...), amb delimitació acadèmica (cultura popular, cultura “llibresca”...), etc. També ens referim a la cultura com a element clau per definir la identitat. De manera que, posem per cas, si parlam de cultura catalana, ens referim a la del poble (dels pobles) que la comparteix. I, encara, podem expressar-ne especificacions, com ara la cultura rossellonesa, la menorquina o la mallorquina. Aquí podríem discutir si, en una baula intermèdia, hi tenim una cultura balear, o si estam en camí d’anar-la construint. Perquè, no ho hem d’oblidar, la cultura, com la nació, resulta un plebiscit constant (que diria Renan).
Però, esclar, el terme Cultura ens porta a elements més esotèrics, més intangibles, fins i tot una mica més boirosos. Hi ha una definició de Cultura que a mi em resulta especialment enigmàtica: Cultura és allò que queda quan han desaparegut tots els coneixements, quan en feim tàbula rasa. Aquí ens referim més aviat a les actituds que es desprenen del fet d’haver arribat a assolir un cert grau de civilització (i no entrarem a definir el terme Civilització, perquè ens hi podríem allargar encara més).
A l’extrem oposat hi tendríem que Cultura vol dir Conreu. El terme s’origina en el pagès que llaura la terra, en la persona que fa anar l’arada i arranca fruits del seu esforç i de la seua perseverància. Aquesta actitud lliga amb la del monjo que transcriu un llibre durant dècades per repartir-ne exemplars pel món, amb la de l’erudit que investiga a l’arxiu, amb la de l’Humanista que arreplega textos i en fa edicions crítiques. Engloba tant qui poda els sarments, llaura la vinya i combina els millors ceps com qui escriu els poemes per explicar-ho.
La cultura, al cap i a la fi, és allò que fa que els humans anem adoptant, amb el pas dels segles, una tendència més marcada cap al diàleg,en comptes de deixar-ho tot a l’atzar de la força bruta. És allò que fa que preferim entendre’ns que no estendre’ns dalt el camp de batalla. És allò que permet escoltar un discurs en una llengua que entens poc (o que no entens gens) i fins i tot aplaudir-lo, en comptes de posar-te a bramular que l’orador parli com tu vols.
