Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Antologia

Ell, n’Huguet

En Damià Huguet és un autor estimat

Pau Vadell. EDITOR D’ADIA

Més ben dit: en Damià, ell, el que endamiana sempre. En Damià Huguet. És bo i oportú –com ho és també en el cas de les traduccions dels clàssics de la literatura que han de fer-se adesiara– revisar de temps en temps l’obra sencera d’un autor i fer-ne, tal vegada, una antologia. És així que l’obra –i el seu autor– s’exposa a nous lectors i en la lectura d’aquests, per definició: nova, hi troba pervivència. Segur que, un dia vinent, alguna escriptora, algun escriptor, d’entre aquests nous lectors, enfilarà mots, versos o altra casta de textos inspirats, provocats per un endamianament no deliberat. Passarà això, no se sap quan, inevitablement gràcies a La pell quan plou. Antologia poètica 1972-1996, la molt recent antologia que ha preparat amb devoció, respecte, seny i cura en Pau Vadell per a Adia edicions. Passarà: hi posam messions. Segur de guanyar-les.

En Damià Huguet és un autor estimat. Ha rebut (i rebrà) l’homenatge de la memòria de col·legues i de seguidors, tot i que el mateix Pau Vadell expressa una justa queixa en sentit contrari, en l’epíleg del llibre que comentam. El rebrà discretament, l’homenatge, el poeta. Que no se’n dubti. Ho és, un homenatge, aquesta nova antologia. Ho va ser la que preparà Joan Mas i Vives l’any 1999 (si no anam errats) per a Proa. Ho va ser l’edició institucional de la poesia completa preparada p’En Sebastià Alzamora l’any 2008 (si no anam errats). Ho han estat els volums informatius Damià Huguet. Home de call vermell (Di7 edició, 1988), a cura de Biel Huguet i Monserrat Alcaraz, o DH. Damià Huguet (Institut d’Estudis Baleàrics, 2007), a cura de Biel Huguet i Cèlia Nadal (si no anam errats)... Pocs autors locals han estat, són, tan ben tractats. Han col·laborat en aquests volums, a més dels ja esmentats, gent diversa i amb crèdit crític provat: Damià Pons, Antoni Serra, Miquel Àngel Raió, Cristina Ros, Andreu Manresa, Biel Mesquida, Miquel Cardell...

En Damià Huguet escrivia, editava, pintava, feia periodisme local, crítica de cinema, organitzava actes culturals, animava, endamianava... És de plànyer que la seva vida no fos més llarga (1946-1996). És més llarga la seva empremta en la pols rogenca dels camins rurals i dels senders de les garrigues que tan intensament coneixia. Quin deu ser el secret d’una tan bona i persistent acollida i recordança? Imaginam que ben simple: una mescla proporcionada d’arrelament (Campos), de discreció i generositat (personals), de treball constant. N’Huguet donava i per això ha rebut i rebrà. Afermava peus i mots en un sòl conegut –el sempre evocat call vermell del migjorn i el llevant mallorquí– i saltava a l’univers sencer. Allò local no el limitava. Perquè, el que hi escrivia ens afecta a tots sense excepció.

Particularment, ens mereix una positivíssima avaluació aquesta nova antologia. Cercam en el seu índex (és el primer que hem fet un cop hem tengut el llibre a les mans) el títol d’un poema inclòs al poemari Vols des d’Orly (Sa Nostra, 1995): Punts suspensius. L’antòleg Vadell l’inclou també (p. 160). Bon senyal. Potser no és debades recordar-ne uns versos: “Amb el meu malnom escric la sang que vessa calls,/fregant amb aquests peus la solitud que tast.// Llegesc a lloc secret el testament que faig.” Pur Huguet.

Hem llegit novament els poemes triats per l’editor. Hem subratllat (encara!) versos del poeta que ens agradaria tenir també recollits, però despullats, volem dir: despullats dels altres versos que, ara, ens poden semblar (opinió) sobrants. Preferim sempre els cinc versos contundents de Punts suspensius als quasi 70 (!), potser enrabiats, del poema La primavera d’uns ulls, publicat l’any 1972 dins Home de primera mà (Turmeda, 1972). Questió de gustos. O de temps. O de lectures. Entenem, però, que qualcú necessiti els quasi 50 versos de La floració dels assassins, un poema de bella elaboració, també antologat, per trobar sentit al terrible “Tots som assassins, homes en creu”. Huguet.

No teoritzarem; declaram incompetència. Ja ho han fet, i molt bé, alguns dels personatges esmentats establint les fites de la poesia de n’Huguet: Blai Bonet, experimentació, mediterraneïtat (Joan Mas), Campos com a territori del mite propi (Alzamora)... Ben dit. Però, exercirem el nostre dret a reivindicar allò que creiem essencial en Damià Huguet, allò que el defineix amb versos concrets, allò amb què el poeta construeix la seva imatge i el seu ésser. I això des de l’inici del seu intens camí literari.

Per exemple: “Jo som un munt de pols banyat de mar i de garrigues.” (Amor, del poemari Cinc minuts amb tu, Moll, 1973). Per exemple: “Escric en carn i os.” (Futur, de Guarets a l’alba, Edicions 62, 1987).

Perquè la poesia d’en Damià Huguet és una cerca permanent d’identitat i d’autoimatge (opinió). La resta, copiam l’antòleg, és literatura. I l’antòleg es referiex al propi Huguet, el qual afirma: “He volgut ésser en Damià Canova sempre: la resta és literatura.” (Campos, apunts en negre i blanc, a Esquena de ganivet, Turmeda, 1976). Una identitat absolutament lligada a la terra que abastaven els seus ulls i la seva memòria i els seus peus: “Damunt rostoll de sementer que cruix” (L’encant dels pentenills, La Garangola, 1982); “Avui d’aquí, foraviler de la terra i sempre home amb gramàtica...” (Suors de març, a Esquena de ganivet). I callam. Que parli ell, n’Huguet, amb els seus versos, novament tan ben triats.

Ell, n’Huguet

Ell, n’Huguet Miquel Rayó

Compartir el artículo

stats