Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes | Xavier Folch, homenot bo, editor savi, germà de veres

Xavier Folch i Biel Mesquida en el restaurant Quo Vadis.

Xavier Folch i Biel Mesquida en el restaurant Quo Vadis. Emili Manzano

UN ESCRIT A LA DERIVA.

Així faré aquest no-obituari per donar testimoni fraternal d’un home que des que el vaig conèixer el gener de 1975 en l’òrgan coordinador del Congrés de Cultura Catalana fins aquest juny de 2021 ha estat un amic. Tremol com una fulla de poll per dedins perquè no puc consentir no poder agafar el telèfon i sentir les seves paraules que sempre, sempre, eren de complicitat, d’estímul, de protecció i de tendresa. Xavier Folch era, darrere la seva gestualitat tímida, la seva conversa suau, les seves conviccions fermes, el seu esperit de lluitador d’esquerres i nacionalista català al llarg de tota la seva vida, un gran sensible. I si la lletra era la seva passió primera i dominant també sabia assaborir l’art i va ser amic de grans mestres com Joan Miró, Antoni Tàpies, Josep Guinovart i Miquel Barceló, per indicar quatre figures fonamentals de la cultura catalana. Folch va ser un bon intermediari entre aquests artistes i les campanyes i lluites socials des de l’antifranquisme a la Transició i va fer que pintassin molts dels grans cartells que feren de crida a combats molt compromesos polítics i culturals. He trobat aquests dies de dol un petit fragment mironià que d’una forma molt exacta crec que defineix aquest homenot batallador cultural, editor arriscat i molt creatiu, literalment i en tots els sentits. Miró dixit: “No és una obra el que compta, sinó la trajectòria de l’esperit durant la totalitat de la vida, no pas el que s’ha fet en el transcurs d’aquesta, sinó el que deixa entreveure i facilita de fer als altres, en una data més o menys llunyana.” Estic segur que ell que sabia filar prim el sentit de les paraules em donaria el vistiplau per haver sabut triar una definició seva amb els mots d’un pintor estimat que sabia llegir i escriure i adorava la poesia.

DETALLS, INFLEXIONS, GESTS I FRAGILITATS QUE MOBILITZEN L’AFECTE.

Voldria remuntar els records i les reminiscències que formen l’humus de tants d’anys d’amistat fèrtil i fer un reprocessament de la memòria que pogués dibuixar alguns trets de vida significant de Xavier Folch. No en parlàvem mai, però sabia que havia estat militant del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i que el 1966 va participar com a professor i fundador del Sindicat d’Estudiants de la Universitat de Barcelona a l’assemblea de constitució, la Caputxinada, per la qual cosa fou expulsat de la Universitat. Em contava que, quan el 1968 va dirigir l’editorial Ariel fins al 1976, a la col·lecció Cinc d’Oros ja va començar a publicar molts de poetes com Joan Brossa, Joan Oliver - Pere Quart, Joan Vinyoli i Raimon. El 1976 fou cofundador i director de l’Editorial Crítica. Va ser un dels organitzadors de la Tancada d’Intel·lectuals de Montserrat contra el procés de Burgos. Membre fundador de l’Assemblea de Catalunya, fou detingut a la caiguda dels 113 de la comissió permanent i va passar tres mesos a la presó. Folch era un gran culer i el dia que el detingueren havia d’anar a un partit del Barça on debutava Cruyff. Aquest jugador, quan va saber la feta, li va enviar una foto dedicada que ell va conservar sempre com un tresor. Des del 1975 al 1977 vaig participar amb ell a la gènesi i l’organització del Congrés de Cultura Catalana. El meu paper era ser representant cultural de les Illes Balears, i vàrem fer una feina de lluita per la normalització de la llengua i la cultura catalanes arreu dels Països Catalans. I allà ens férem amics. De 1980 a 1984 va ser diputat pel PSUC del Parlament de Catalunya i va impulsar la Llei de normalització lingüística. De 2004 a 2006 va ser director de l’Institut Ramon Llull i organitzà l’arribada de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt.

FUNDACIÓ DE L’EDITORIAL EMPÚRIES.

Fou el 4 d’abril de 1984 amb un acte al palau de la Generalitat en què Folch va assegurar que volia fer una editorial catalana i europea seguint la trajectòria de Gallimard a França i Einaudi a Itàlia. Primer va publicar poesia i assaig. Els dos primers originals foren un de Joan Vinyoli i la traducció d’El cementiri marí de Valéry per Xavier Benguerel. Després començà la narrativa. Aquí entra la meva relació més profunda amb ell. Em va dir que volia ser el meu editor, que volia reeditar L’adolescent de sal, que estava exhaurit des de feia anys, i un llibre nou que fou de relats, Doi. I començà una feina magnífica de catalitzar la meva escriptura amb reunions, cartes i dinars al llarg dels anys. No podré oblidar mai aquells dinars al Restaurant Quo Vadis del carrer del Carme de Barcelona en què conjugàvem tesi intel·lectual, xafarderies culturals i plers gastronòmics. Puc assegurar que aquells tiberis foren una col·laboració perfecta entre un “editor”, en el sentit anglosaxó del mot, i un escriptor novell. I així varen aparèixer tots els meus llibres a Empúries. I també férem plegats una feina per impulsar l’escriptura i la publicació de l’amic i mestre Blai Bonet amb nombroses anades a Santanyí i Cala Figuera. El poeta Miquel Bauçà també fou un altre gran protegit de Xavier Folch, que l’ajudà i li publicà tota la seva obra. I podríem afegir una tracalada d’escriptors, especialment poetes, que tragueren els seus primers llibres o les obres completes a Empúries, entre els quals vull destacar Miquel Martí i Pol, Narcís Comadira, Vicent Andrés Estellés, Albert Roig, Casasses, Maria del Mar Bonet, Sebastià Perelló, Fonalleras, Puntí, Pagès, Màrius Serra, Xesca Ensenyat. Folch tenia una curiositat extraordinària cap a l’escriptura dels joves. Vaig ser deu anys company seu del jurat del premi Gabriel Ferrater de poesia i puc assegurar la profunditat d’anàlisi i el “nas” per descobrir escriptures avançades, noves i bones. Políticament va saber sempre ser molt conscient i va avalar el referèndum de 2017. Record que em digué: “Per a l’autonomia i el federalisme cal una bona entesa entre les dues parts. L’entesa ha estat desastrosa. A mi se m’han acabat els quartos. Només queda una via per explorar: la independència.” Fa un mes havíem parlat i llegia amb fruïció el meu Carpe momentum i m’estimulava en l’escriptura d’una novel·la que ell havia impulsat. Gràcies, Xavier! No t’oblidaré mai!

Compartir el artículo

stats