Som consumidor més que ocasional de novel·la històrica. De la mateixa manera que la novel·la realista (especialment la del XIX, l’original) pot explicar la societat igual de bé o fins i tot millor que la sociologia, la novel·la històrica ens ajuda, d’una banda, a comprendre la Història, i, de l’altra, ens pot despertar la curiositat perquè en desitgem més informació. La contribució literària a la Història mai no s’ha de deixar de banda, especialment si tenim en compte aquest component motivacional, emergit del caràcter eminentment lúdic de la literatura.
A La casa de Ben Ahmed, Julio López-Bermejo fa un desplegament no gaire habitual d’erudició per mostrar-nos, després de llargues investigacions, una època molt important de la nostra Història: la de la fundació de les nostres Balears actuals, la de la conquesta de Mallorca per part de les tropes comandades pel rei Jaume I. Segurament l’únic mite fundacional que no discuteix ningú enlloc del País Valencià ni de l’antic Regne de Mallorca. Per bastir la seua novel·la, que es pot llegir perfectament com una novel·la d’aventures, com un thriller amb final incert, López-Bermejo s’ha informat profusament sobre les característiques de les hosts que conquisten Madina Mayurka, sobre com era l’expedició, els ginys de guerra, la gent que la componia, els nobles més destacats, els fets d’armes, etc. La documentació va de les cròniques del mateix Jaume I i de Bernat Desclot (la millor de les quatre grans cròniques catalanes, des d’una perspectiva historiogràfica) fins als capbreus de Nuno Sanç. D’on s’han tret les informacions en què es basa la novel·la sempre ve especificat a peu de pàgina, com si es tractàs d’un manual d’Històrica, cosa que permet al lector fer un seguiment molt més acurat dels fets.
L’acció de La casa de Ben Ahmed té les seues arrels a l’expedició pisano-catalana que va intentar la conquesta de Mallorca un segle abans que no es produís realment. D’aquella expedició, un dels expedicionaris, Vilaplana de llinatge, va passant de generació en generació la contalla de l’existència d’un tresor extraordinari, i d’una creu valuosíssima, a la casa de Ben Ahmed, un corsari del cantó musulmà, assaltada durant l’expedició pisano-catalana. Vilaplana no va poder haver el tresor, però va passar als descendents la contalla de la seua existència, i la ubicació, per pura tradició oral, del lloc exacte on es trobava. Passat un segle, per tota una sèrie d’esdeveniments que el lector podrà anar descobrint mentre es vagi desvetllant el misteri, Guy de Carcassona i un seu amic intentaran trobar el tresor, mentre la ciutat de Mallorca és assetjada per les trobes del Rei En Jaume.
A través del personatge de Guy de Carcassona, un escrivà que no té cap tipus de vel·leitat guerrera, que no empunya les armes (almanco durant el transcurs de l’acció de l’obra), que es dedica a deixar constància dels fets, també se’ns fa avinent la clau de la desfeta d’Occitània. El de Carcassona és càtar i fill de càtars, i s’ha enrolat en l’expedició de Jaume I després de la desfeta de Muret, culminació de la liquidació del moviment per part dels aliats del Papa, sota el comandament de Simó de Montfort. Ras i curt, va ser la desfeta d’Occitània a mans de França. Els fets també serveixen per emmarcar l’acció a la novel·la de López-Bermejo.
Desgranant els episodis de La casa de Ben Ahmed aprenem un caramull de coses sobre la vida (i la guerra) a l’Edat mitjana: des de les característiques dels jardins de les ciutats sota domini musulmà, passant pels ginys de guerra utilitzats en el setge, les formes de vida, com funcionava el comerç, l’ambient de les ciutats, el sentit dels desplaçaments, les característiques de les fortaleses... Alguns d’aquests elements resulten més aviat curiosos: per exemple, que Nunó Sanç estigui a punt d’anar a la festa que ofereix un potentat del cantó musulmà a una finca seua prop de Pollença. En veure el setge, n’hi havia que intentaven fer tractes amb el futur ocupant, per no sortir-ne perjudicats. Res millor que organitzar una festa en honor seu. Finalment, els altres nobles i el rei mateix fan desistir el bala tronada d’en Sanç de participar en el sarau esmentat. Però no són aquests les úniques curiositats que, vist des de la perspectiva actual, apareixen a La casa de Ben Ahmed.
S’hi mostren escenes de vida quotidiana que fan referència al comerç, a l’organització de la ciutat, al tipus d’establiments que s’hi podien trobar (des de forns fins a burdells, passant per les posades que hostatjaven comerciants i passavolants)... La descripció cobra tanta vida que ens arriba, sense haver-hil de posar gaire imaginació, la flaire d’un altre temps.
La novel·la de López-Bermejo estic convençut que pot satisfer les expectatives de tipus de lectors ben diversos: agradarà, per descomptat i en primer lloc, els lectors de novel·la històrica. Despertar interès per la conquesta de Mallorca (i de la resta de les illes) pot servir per posar una mica de llum en la foscor de tanta indocumentació sobre els orígens del nostre país pluriinsular. Així mateix, el llibre també satisfarà les expectatives dels aficionats als trhillers d’acció, encara que no estiguin especialment interessats en la nostra història: es pot llegir fàcilment com una novel·la d’aventures. Per a això, no cal que el marc en sigui un element determinant. I, finalment, pot satisfer també les expectatives d’aquells que llegeixin amb un interès més aviat antropològic. Que tot tipus de lectors hi pot haver (i hi hauria d’haver) entre nosaltres. En fi, bona lectura!
