PERQUÈ LA VIDA ÉS BREU I LA LITERATURA INACABABLE.
Stendhal es va dir: Va llegir, va estimar, va escriure. Aquest epitafi (no sé si ho és, però ho podria ser) m’ha fet sentir una onada de tendresa cap al mestre de Le rouge et le noir per un cantó i per l’altre m’ha assenyalat un camí d’accions que m’agradaria seguir al peu de la lletra. Llegir, estimar i escriure són activitats tan vives, tan vivificadores i tan adorables que he decidit fer un rètol amb alegres majúscules i el penjaré a la biblioteca perquè cada dia em recordi que no he de perdre el temps en les banalitats que ataquen per totes bandes.
Fa un horabaixa calent i escric amb el ventilador a l’esquena. Tenc moltes de ganes de contar cadascuna d’aquestes lectures que formen petites muntanyes damunt la taula gran.
No vaig poder dur Francisco Brines al Festival de Poesia de la Mediterrània (que xiuxiueig que enguany es farà del 24 al 28 de novembre, perquè hi puguin venir les poetes del Quebec, de Noruega, del País de Gal·les, d’arreu de totes les mediterrànies mundials), perquè sempre tenia l’agenda plena o ja era massa gran per viatjar. Record converses belles per telèfon en què parlàvem del nostre recíproc amor a la poesia, de la claror d’Oliva, de l’alegria dels cossos fervorosos, de la meva filiació amb el País València, de l’amistat dels dos amb la poeta Àngels Gregori... Em va saber molt de greu que no hagués pogut venir mai i no vaig perdre aquest dret a la insistència que tan bons resultats m’han donat amb algunes excepcions com la seva. Ara que ens ha deixat fa poc he retornat als seus versos. I rellegesc Ensayo de una despedida (Tusquets Editores), amb una mescla de plaer textual i malenconia de saber que aquesta poesia completa ja és definitiva. Hi ha molt d’amor a la vida, a la carn fonda de la vida, en una obra diàfana i lluminosa, plena de veritat de la bona i de lliçons d’una existència dedicada a la passió literària i humanal. He recitat en veu alta els seus versos i ara en copii un perquè les lectores dels mil i un sexes de l’esperit puguin fruir d’un instant de bellesa i, si no el coneixen, vagin a la llibreria per adquirir una obra de Francisco Brines que sempre fa companyia.
“Canción de los cuerpos / La cama está dispuesta, / blancas las sábanas, / y un cuerpo se me ofrece / para el amor. / Abramos la ventana, / entren calor y noche, / y el ruido del mundo / sea sólo el ruido / del placer. / Que no hay felicidad / tan repetida y plena / como pasar la noche, / romper la madrugada, / con un ardiente cuerpo. / Con un oscuro cuerpo, / de quien nada conozco / sino su juventud.”
Que aquest poema del llibre Insistencias en Luzbel (1977) sigui una gota de presència d’un poeta que ha escrit el seu nom en la meva memòria..
NO ES TRADUEIXEN LES PARAULES SINÓ LA VIDA I ELS ÉSSERS HUMANS.
Aquestes paraules de la traductora Mireille Gansel, de la poeta Mireille Gansel, de l’escriptora Mireille Gansel, ja són una bona entrada a la joia del seu llibre Traduir com transhumar (Lleonard Muntaner, Editor), que per a mi ha estat un descobriment enlluernador. Una dona nascuda el 1947 (el mateix any que aquest cronista) filla de jueus refugiats que es va educar a la França de la postguerra. Va heretar de la seva família coneixements d’hongarès, d’ídix i d’alemany, que havien conservat després de la persecució nazi i que es convertiren en un energia preuadíssima per a l’escriptora. Ha traduït poemes de Bertolt Brecht, de Reiner Kunze, de Peter Huchel, de Nelly Sachs i cartes de Paul Celan. Visqué a Hanoi durant la guerra del Vietnam i l’interès per la llengua del país la va dur a publicar un volum de poesia clàssica vietnamita. També va fer una antologia de poemes que volia donar a conèixer al món el patrimoni literari del Vietnam i la lluita del poble vietnamita per la independència i la llibertat. Diu ben a les clares que la primera trobada amb Brecht va ser entendre que la poesia és una veu humana que et pot salvar. I es va dedicar a la traducció com a eina d’aprenentatge. La traducció com a àmbit on exercir l’escolta i aprendre a ajustar els matisos més ínfims. La traducció com a argila on modelar la seva veu interior. Puc entendre que la traductora d’aquest llibre, Dolors Udina (una de les poetes d’aquest 23 Festival de Poesia de la Mediterrània d’enguany per la seva creactivitat traductora), digui a l’epíleg, “Un itinerari de llum”, que clou aquesta capsa de prodigis i tresors: “Hi ha llibres que t’enamoren, que t’hi voldries quedar a viure. Comences a llegir i les paraules et ressonen a dins com fent-se espai per formar part de la teva vida, per convertir-se en experiència pròpia. Bevent a les fonts que l’autora va construint, recorrent els camins que transita, se’t desperta el desig de dir el que ella diu amb les seves paraules. Què és traduir sinó portar a casa l’aliment que trobes pel camí per construir un nou text on habitar? Traduir com transhumar. Transhumar per traduir.”
Mireille Gansel en aquest llibre, que té gust de poc, perquè m’agradaria que no s’acabàs mai, ens dona unes lliçons amb una llengua personal, íntima i ben poètica que expliquen fil per randa els fonaments de la traducció i ens diuen amb una intensitat i un fervor insuperables que traduir no és passar paraules d’una llengua a una altra, sinó el resultat d’una lectura fonda per un cantó i la relació més íntima, personal si és possible, amb els autors i l’atmosfera del temps i els llocs d’escriptura de la seva obra. La veu humaníssima i empàtica de Mireille Gansel segueix ressonant dins la meva lectura i m’umpl de satisfacció i molta d’esperança. Gràcies!
