L’estètica del disc com a objecte, encara té importància? És el que em demano mentre desenfundo la coberta de plàstic del disc dit Saló Beethoven. Andreu Riera, piano. Del Saló Beethoven en xerràrem en ocasió de la cloenda de l’any Beethoven. Dir Beethoven com voler dir cultura, intel·lectualitat. Al seu saló era on s’aplegaven a Mallorca una de les millors tertúlies i mostres d’allò nou que es feia tant en música com en pintura o creació literària. Per pocs anys, que aquella iniciativa tengué una mort massa primerenca, com la del principal dels seus promotors: Antoni Noguera moria de sobte el 1904. I amb ell, iniciatives vers l’alta cultura.
A la coberta em trobo un senzill dibuix autoria d’Antoni Noguera, de la sala de tertúlies on es reunien, que ben bé podria semblar buida, però per què corrien quatre -casualitat, quatre?- moixos que més semblaven ratolins aguaitadors a la novetat. «M’exalta el nou i m’enamora el vell», de J.V. Foix, el darrer vers del poema Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles que tan propici resulta per entendre l’obra de Beethoven. En obrir la capsa, encara una darrera sorpresa. Tot de negre, un rotllo en forma de disc -el disc- que crida l’atenció: només unes lletres mínimes i un suggerent dibuix del contorn del bust de Beethoven, tal volta aquell que presidí les reunions del Saló Beethoven a la Mallorca del tombant del segle XIX.
Però el millor està per arribar. Tot això dit fins ara no era més que l’embolcall de l’objecte que les xarxes que ara ens ofereixen la música directa des dels niguls ens sostreuen. Aquí, les mans del manacorí Andreu Riera damunt el piano, un excel·lent instrument el de l’estudi de Casmusic a Santa Eugènia, i la feina d’enregistrament, mescla i masterització feta per José Manuel Sánchez ens donen el miracle.
El millor és el que sona, i com sona. Una selecció afortunada de dues sonates i dos rondós de Beethoven. El mateix repertori que d’aquest autor s’escoltà per primera vegada a Palma, el llunyà 1866. Sonata número 8 opus 13 «Patètica», Rondós opus 51 números 1 i 2 i Sonata número 23 opus 57 «Appassionata». Beethoven és aquell músic que du la forma clàssica a la seva màxima expressió per, finalment, superar-la cap una abstracció que ell ja planteja i que encara estarà molts d’anys a arribar; mentre treu de l’instrument perfeccionat en què s’ha convertit el piano totes les seves capacitats tímbriques, sonores i expressives. Andreu Riera ens fa palès tot allò que Beethoven volia mostrar. La Sonata número 8 «Patètica», corresponent a la primera etapa compositiva de les sonates en Beethoven, ja ho mostra, tot això, especialment als dos primers moviments, Grave-Allegro di molto e con brio i Adagio cantabile. Al Rondó allegro del tercer fa un homenatge al so més cantaire de Mozart. Tot allò que la partitura proposa a les mans d’Andreu Riera excel·leix. Les harmonies, el cant quan és amorós, la vibració dels allegros, l’explosió de color i musicalitat de la partitura. La passió que dóna nom a la darrera peça no desmereix de la de cap d’altra. Però també en aquesta interpretació de n’Andreu Riera, és una altra joia. Gaudiu-la a volum alt i amb ulls tancats. Sentireu colors i plànols sonors.
I una sorpresa final, la que encapçala el fullet que acompanya el disc: aquell sonet de Miquel dels Sants Oliver a Beethoven, recitat en la veu d’Andreu Riera. Música narrada pel mateix protagonista. A vegades compensa trobar-se la música ficada a una capsa. Gran qualitat, so proper i potent fan la resta.
