ELS CANVIS D’ESTACIÓ EM FAN MOLT DE MAL.
Els canvis d’estació em fan molt de bé. I sofresc i pas gust a parts diferents. Avui, amb el termòmetre que marca vint-i-cinc graus a l’ombra, m’he tancat dins el meu gabinet, he barrat portes i finestres, he creat la nit al meu costat i he encès el llum per poder llegir i escriure. D’aquesta manera he inventat una atmosfera fresqueta que em permet fer funcionar el cervell i ser conscient de les sensacions que les músiques i els llibres em produeixen. Estic content perquè la banda sonora d’aquest començament d’estiu és d’un eclecticisme tan gran com el de les meves lectures. He escoltat moltes de vegades el Joan Manuel Serrat de “La tieta”, del “Romance de Curro el Palmo” i de “Lucía”, l’Ella Fitzgerald que canta amb Louis Amstrong “April in Paris” i tota sola aquesta meravella de “Manhattan”, la Sílvia Pérez Cruz que m’embamba amb la seva versió de “Menuda” i de les “Corrandes de l’exili”, la Barbara que m’enfolleix amb “Ma plus belle histoire d’amour” i “L’aigle noir”, el Carles Rebassa que broda cantant el poema de Jordi Guardans “T’escric des de Granada”, la Cecilia Bartoli que m’entabana amb “Le Nozze di Figaro” o el piano desolat i enèrgic en què toca Martha Argerich la “Balada en G menor Op. 23” de Chopin.
Aquesta forma d’escoltar intèrprets i músiques tan variades és una forma de restaurar la meva curiositat que pot caure molts de cops dins les inèrcies de la rutina. Una forma de refrescar-me l’esperit. No hem d’amollar mai de tenir cura de nosaltres mateixos..
ME’N VAIG DE LA MEMÒRIA COM QUI SE’N VA DEL CAP.
Llegir sempre és bo per al cos i per a l’esperit. Emperò llegir a l’estiu té una funció benèfica suplementària: refresca el cos i el cervell. Quan fan aquestes calrades entabanadores el remei és senzill: agaf la meva cadira d’orelles, un bon tassó d’aigua fresca amb algunes gotes de llimona i un llibre que m’entusiasmi. Els llibres que m’agraden més són aquells que ja he llegit i m’han fet passar gust. Cal no oblidar-ho mai: llegir és rellegir.
Hi ha gent que em diu: les estacions no tenen res a veure amb la lectura. Mentida!, crid indignat davant tant de dogmatisme. Qui no recorda les lectures de les vacacions d’estiu de la seva adolescència llunyana? En aquell temps em podia amagar hores i hores amb els meus llibres estimats als indrets més secrets: els porxos fresquíssims, plens de sacs de blat, de la casa santamariera del padrí patern, la cova verda del jardí tancat del Terreno de la casa palmesana de la padrina materna, les pedreres de marès abandonades plenes de pins olorosos devora la casa d’estiueig de l’Arenal. Tants de llocs inoblidables! En aquell temps gaudia d’aquell plaer diví de llegir amb una intensitat, una atenció i una innocència que record com un prodigi. Quan després de dinar ens enviaven a fer la sesta alguns dels meus cosins protestaven perquè tenien juguera. Com que jo tenia una llegiguera rabiosa m’escapolia de quatres cap a la meva cambra on m’enfonsava de bell nou dins la novel·la estimada, el conte magnífic o el poema emocionant. Els sabors i els sabers d’aquelles lectures no m’ha abandonat mai. Quan al final del dia em trobava immers en els darrers capítols d’un llibre apassionant rompia totes les regles: quan els meus pares ja se n’havien anat a colgar, encenia la meva pila i, davall el llençol de fil, començava, amb el risc de ser descobert, el magnífic insomni. Era una lectura prohibida. Un cop acabat, l’excitació que el llibre m’havia produït no em deixava adormir-me. Anava a la finestra. Allà, mirant cap a la fosca, em dedicava a refer dins el meu cap les planes llegides, a recordar els detalls, a sentir un lleuger calfred amb totes les sensacions que havia descobert. El llibre m’havia produït un altre dels efectes més alts de la literatura: estimular el pensament. Sentir i pensar eren les dues accions que practicava en aquelles llargues vacacions. L’anarquia de les meves lectures estiuenques anava lligada als diferents llocs on vivia i les biblioteques a disposició. Vaig devorar amb ferotgia des de novel·les roses de Corín Tellado a la Rebeca de Daphne du Maurier, de la poesia encisadora de Costa i Alcover a les entretingudes Rondalles mallorquines d’en Jordi d’es Recó. Dues novel·les m’impactaren tant que crec que m’han influït profundament en la manera d’entendre la literatura: Nada de Carmen Laforet i Bonjour tristesse de Françoise Sagan, que em demostraren que tota història era la conquesta d’una forma. M’ho ensenyaren amb la cadència de les seves narradores, aquella Andrea i aquella Cécile inoblidables. I com que llegir, repetesc, és rellegir, he assaborit de bell nou una petita joia del narrador de la Recherche on conta, també, les seves lectures estiuenques. Sobre la lectura (Quaderns Crema) de Marcel Proust (magníficament traduït per Anna Casassas) és la descripció acurada dels plers de llegir d’un escriptor essencial. Un llibre que refresca l’esperit. Escoltau: “En la lectura, l’amistat torna de sobte a la seva primera puresa. Aquests amics, si passem la vetllada amb ells, és veritablement perquè en tenim ganes. A ells, almenys, sovint ens reca deixar-los. I quan els hem deixat, cap pensament d’aquests que fan malbé l’amistat: ¿què han pensat de nosaltres? ¿Potser ens ha faltat tacte? ¿Hem agradat? –i la por de ser oblidats per un altre. Tots aquests tràngols de l’amistat expiren al llindar d’aquesta amistat pura i tranquil·la que és la lectura”.
I aquest oratge lletral actua damunt el cos i et dona un “estar d’àngels”, entre el benestar i la levitació. Mel!
