El començament del segle XX en quant a allò musical pren nom de dona. Ésser dona, compositora i bohèmia en aquells moments era sinònim de romandre amagada. La societat de l’època no admetia, llavors, tanta modernitat. És ara quan podem fer una revisió de com hauria de reflectir la història de la música aquell moment amb el nom d’aquesta dona: Matilde Escalas. Tenim i gaudim de la música d’Albéniz i Granados que, com ella, foren deixebles de Pedrell; tenim la música i la petjada d’Antoni Noguera; si més no tenim el quasi minimalisme d’Erik Satie; tenim també els versos fets música de Miquel Costa i Llobera, de Joan Alcover; tenim la presència d’intel·lectuals com Miquel dels Sants Oliver, Enric Alzamora, Joan i Antoni Marquès, Gabriel Alomar a les tertúlies de Can Alcover o al Saló Beethoven, fins i tot Jaume Escalas –son pare– i Fèlix el germà. I tenim les trobades parisenques, però també mallorquines, amb pintors com Ramon Casas i Santiago Rusiñol.
Perquè Matilde Escalas Chamení visquè i compartí tot allò. Nascuda a Palma el 1870 de família santanyinera –els de Cal Reiet– anà a Catalunya a formar-se, i d’allà a l’avantguarda parisenca, i de tornada a Mallorca, fins al 1936 en què moria a Palma, «després de dedicar la seva vida a la música –com diu la descobridora, la besnéta Maria Teresa Escalas–, «en quatre aspectes: la seva pròpia formació, la composició, la interpretació i la docència». «La seva obra ha restat oculta i la seva vida silenciada, com la de moltes dones dedicades a l’art, que no es van adaptar als costums tradicionals de la seva època.»
Vuitanta anys després, fou Maria Teresa Escalas qui arreplegant i ordenant la biblioteca de Cal Reiet va trobar una carpeta amb les «composicions de Matilde Escalas», algunes –poques– editades, la resta manuscrites, i totes inèdites. A aquest esforç que els darrers anys ha tengut primeres aproximacions en concert, s’hi sumen ara la conjunció de la preparació de les partitures i la producció discogràfica feta a Cas Músic, de la mà de la musicòloga Eugènia Gallego, amb l’enregistrament i la gestió del cicle de concerts per part d’Euroclàssics. Així, Francesc Blanco al piano amb la veu del tenor José Manuel Sánchez són els protagonistes de la gravació de l’Obra inèdita de Matilde Escalas, així titulat el disc, que conté lieder per a veu i piano i peces per a piano sol, a més d’una cançó a dues veus (on s’afegeix el baix Joan Miquel Muñoz) i Nostàlgia per a instrument i piano, que en aquesta versió interpreten amb la flauta el duet Músiques d’elles (Mercè Medina i Laura Serra).
Ara el disc es presenta i rodola en cicle de concerts per l’illa. Quinze són les composicions que ofereix, en principi. Més un afegitó que a partir d’un codi QR ens endú per la internet a trobar-nos amb altres set lieder en què Matilde Escalas fa servir la llengua italiana o la francesa per a transmetre la seva melancolia.
La seva composició mereix situar-se al costat tant d’Albéniz com de Satie, als qui a moments fins i tot ens recorda; no tant pel que podia semblar una apropiació, sinó més aviat per analogia en el procés de treball. De Matilde Escalas ens ha quedat una reduïda producció, que correspon especialment a la música que ella tenia possibilitat de fer sonar: cançons o lieder de saló amb molta sensualitat, textos que fan referència a la natura i a sentiments amb molta nostàlgia. De la flor de lliri que Maria Teresa Escalas ens fa veure com es relaciona amb un text de Santiago Rusiñol on descriu una al·lota amb llàgrimes que cauen «com gotes de rosada sobre una flor de lliri» que ens duu a Per què t’he conegut –damunt text de Bartomeu Obrador– «en tan mala hora? si el teu amor ja no serà per mi?».
Set cançons en català més altres set en què empra italià o francès i vuit peces instrumentals per a piano, freqüents fent servir forma de vals com a música de saló –vals boston o anglès–, lent, habitual a les vetlades musicals. Al text que acompanya el disc Eugènia Gallego ens situa en el reconeixement del diletantisme –no n’hi havia d’altre– de la compositora dona Matilde Escalas. I per tancar el disc, la darrera peça ens ofereix un interès particular: Pirineus és la composició més llarga, també per a piano, amb forma de poema simfònic, que vol ser una peça de tarannà descriptiu o narratiu amb una estructura circular, que ens duu més enllà de l’expressió romàntica de la música de saló vista fins ara, per acostar-se a la revolució que significà Wagner. Això ens duria a recordar com Antoni Noguera lluità per la introducció de la música de l’alemany al repertori de l’època. I una vegada més, ens ajuda a situar Matilde Escalas en un punt cabdal de l’evolució de la música a Mallorca. Beneïda aquesta treta del bagul on la seva música restava silenciada.
