Escriure cada dia esdevé una disciplina que crea addicció, però que també procura ansietat i síndrome d’inquietud» diu Lluís Maicas, qui ens conta com l’escriptor nord-americà Harry Mathews titulà un dels seus llibres 20 Lines a Day, fent-ho rere l’obligació que de jove s’imposà l’escriptor francès Stendhal. Això mateix és el que fa Lluís Maicas a Una fosca d’ungles pintades, un text omplert dia rere dia al llarg d’un any amb «fragments a cavall entre el dietari, l’assaig i les memòries», tot fent servir la descripció que ell fa del text d’altri. Ocupació imposada com reconeixen Plini el Vell, Zola, Sartre... que Maicas s’encarrega de mostra’ns.
El més que prolífic escriptor, fonamentalment poeta però també assagista i narrador, a més d’artista plàstic, es planteja d’ençà del dia que compleix la xifra mística dels seixanta-cinc, no deixar un dia fora escriptura, mentre «la vida inconscient a tots ens ocupa de forma involuntària»; i ell es planteja com «envellir és una merda i no envellir és un fracàs».
Ho fa en un text amb densitat, ple de referències a lectures, les cabdals per la seva vida, en un cànon que reconeix només de deu autors, tots ells citats en qualque moment, a més d’altres. Això és el que fa, fonamentalment, en una reflexió sobre la seva vida, poc ajustada a l’esdevenir diari i molt més a vivències intemporals o, si més no, referencials dels temps passats. El ràpid canvi del món, on «la Història és la part de les històries que ha interessat escriure als historiadors», és a dir, als vencedors, malgrat que l’inici de la frase volia semblar menys transcendental: «Així, les tavernes esdevingueren bars, i els bars, cafeteries, i les cafeteries, franquícies de les multinacionals. I nosaltres, de ser propietaris, esdevinguérem dependents». I ho diu aquell que s’acusa de conèixer més bars que biblioteques.
Vol Lluís Maicas explicar-se a ell mateix. Ho fa recordant la seva vessant plàstica: «en una altra vida jo mateix vaig pertànyer a un col·lectiu anomenat Taller Llunàtic», que reconeix enriquidora i divertida, «però també fou alliberador abandonar la seva disciplina i recuperar la meva unicitat». El concepte de reflexió més sostingut és el de l’escriptura, allò impenetrable, que sorgeix en qualsevol moment entrellaçat a relats somiats o contarelles d’experiències científiques, poemes que s’escapen de la neteja per posar ordre a què dedica part del seu temps, comentaris de la quotidianitat, referències a pel·lícules o en menor mesura música, i especialment lectures, descobrint el seu vici d’escriure i editar-se en format mínim, el que Jaume Pomar descriuria com «els llibres secrets d’en Lluís Maicas».
Poesia, retòrica, experiència, memòria, són termes que esbrina, enrevolta, com home il·lús en què s’autodefineix, on l’acte d’escriure és «tímida resposta al repte del silenci», «l’exigència d’una literatura que sobrevisqui al projecte de certificar la trajectòria temporal» on recomana el benefici de llegir poesia, malgrat que «els poetes som quatre llums apagats que projectem fosca sobre la cara oculta de la lluna». En la necessitat de llegir poesia insistirà: «de la bona no en podem prescindir, sigui quina sigui la seva estructura rítmica o mètrica».
Heterònims i molta més vida viscuda sorgeix a la segona meitat. La mort, «les pèrdues, el dol per les pèrdues ennegreix el present com un eclipsi de sol» on la fosca queda dita. Ah, envers el títol, cercau també les ungles, que en trobareu a petites grapades.
