Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Música

El bell nou vell pop-rock a les Illes

Les noves fornades de projectes musicals miren anys enrere agafant el testimoni d’altres formacions cabdals

Joan Muntaner Xanguito. DdM

Joan Muntaner Xanguito. DdM

Un recorregut pel gènere degà de la música popular revisitat a través d’algunes bandes noves que el mantenen tan viu com sempre.

Pot ser sigui pel retorn d’Antònia Font a l’escena sonora (encara que fer-ho a Catalunya primer, sí, cogui una micona), que l’estela dels Tots Sants revisqui amb lladrucs musicats a Ca de Bou o perquè Cris Juanico continui omplint escenaris revivint les seves creacions als Ja T’ho Diré, sembla clar que el pop rock és - i ha estat- un dels més sòlids i duradors moviments sonors que encara gaudim a les Illes.

I això que vivim en l’era de la música encunyada -mal reciclant el terme- urbana (amb el trap acaparant pràcticament totes les diferents desinències estètiques que podria tenir aquesta etiqueta) fent de pilar bàsic de sustent d’allò anomenat mainstream; puntal que anys enrere va estar referit i terracat en el grunge, el brit pop, l’edm, el jazz o el punk, entre d’altres.

Tot té la seva època i, com en tot allò que pateix el pas del temps, toca saber cedir a generacions posteriors l’espai per reflectir la realitat d’altra manera a través, en aquest cas, de les composicions; perquè la vida, la cultura, la societat canvia i les partitures en són unes molt bones eines per plasmar aquells canvis.

Amb tot, el pop rock, com a gènere musical, té un pes essencial en el fet de crear memòria sonora de diferents generacions, ni que sigui per haver nascut molt abans que altres maneres de musicar les “coses” populars que sota el paraigües del mainstream demanen pas per cantar el devenir del dia a dia. Per això, malgrat les cessions, el pop resisteix millor les envestides estilístiques siguin quines siguin les tendències procedents de generacions posteriors, anteriors o coetànies que reclamen nou lloc en la tendència cultural del moment.

Peligro. DdM

Les Illes no en són l’excepció i les noves fornades de projectes musicals hereves de bandes com Sunflowers, Sexy Sadie, Statuas d Sal, Anegats, La Granja o Fora Des Sembrat, també miren anys enrere agafant el testimoni d’aquestes formacions (cabdals pel gènere que ens marca l’article) per així sustentar el present i assegurar el futur d’una forma de fer música i d’entendre el fet de ser artista que res té a veure amb el reguitzell d’altres etiquetes que en un món hiper globalitzat i dominat pels streams d’usar i tirar han aparegut per fer-se amb un tros del pastís de l’atenció cultural.

Això sí, fer un bagatge pel pop rock illenc, implica abarcar un gran ventall de possibilitats que per extensió (propia més d’un wiki), obligarà a centrar-se en alguns –quants– noms que el puguin definir bé en l’actualitat.

Comencem pels Peligro, power trio mallorquí encapçalat per Esther Oller i completat per Pol Font i Daniel Ortiz que acaba de signar per Subterfuge records per mostrar les noves composicions que encaixen molt bé en la definició més potent del que entendre per pop-rock.

Maika Makovski. DdM

En l’extrem oposat (el del pop de textures allunyades de la distorsió als amplificadors) trobarem formacions com O-Erra, amb Pau Franch liderant una banda en constant evolució i acceptació del públic, els marratxiners Cabot fent dels sons acústics la seva marca pròpia o els Ombra amb una maca i subtil connexió entre l’electrònica i la potència vocal.

És principalment a Mallorca on trobar els focus més intensos amb els que s’il·lumina la vitalitat del pop rock, en tota l’extensió del gènere. Jorra i Gomorra, Caspary, Imaràntia, Cercle, Alanaire, Reïna, Maria Jaume, Donallop, Miquel Serra, Camaleones, MonJoanTiquat, The Prussians, Roger Pistola, Roig!, Roulotte, Psiconautas, Aero.Sol, Señor Polar, Maximo Pajaro, Thony Bloom, CarlosCar, Isla Iglú, Guille Wheel, Vaquer, The Greuge, Bruno Sotos, Juanjo Monserrat, Urtain, San Damián, Elliot, Suasi i Els Electrodomèstics, Go Cactus, Jane Yo, Luis Cadenas, Mut, Massutí i els Zeromonstres, Zest, Still Morris, Oliva Trencada o Son and The Holy Ghosts, són projectes de pes on veure i escoltar bones peces de pop rock.

Lluny de la illa gran, topam amb visions pop fetes banda de molta personalitat com la dels menorquins Leonmanso o Verlaat i també la dels eivissencs Morning Drivers, Quin Delibat o Rels. Grups amb marcades diferències sonores entre sí que confirmen la versatilitat que dins un mateix gènere pot traduir-se en cançons.

Fins i tot pesos pesants de l’escena balear com Xanguito, Tomeu Penya o Joan Miquel Oliver tenen en el pop rock també una base des de la qual poder construir els seus propis dissenys musicals, malgrat aquests tenguin embolcalls més propers a la rumba o la música melòdica.

Es fixi el lector que totes les propostes esmentades aquí són part d’un eclèctic món del que finalment en podem destacar algunes propostes sense les quals no es pot confirmar la importància encara del pop-rock fet a casa nostra. Els retornats L.A. de Lluis Albert Segura, l’energètica proposta de Maika Makovksy, l’elegància dels pitiusos Joven Dolores, les cadències dels Da Souza i la poesia post-bowie de Salvatge Cor són, per tant, noms que asseguren la continuïtat d’aquest vell i bell gènere.

Compartir el artículo

stats