Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Vivències

Sense sostre

La gran guanyadora dels Oscar d’enguany no ens deixa indiferents, ens pot agradar més o menys, però el que sí que ens farà és pensar, reflexionar... i tal vegada donar les gràcies per tot allò que tenim i gaudim

Jessica Bruder. YOUTUBE

Basada en el llibre del mateix títol de Jessica Bruders, Nomadland ens glaça tan bon punt comença. Una immensitat blanca i grisa envolta la protagonista, neu i fred l’acompanyen en aquest comiat del què fou el seu lloc de feina i també el lloc on ha viscut des que es casà. Estem a Empire, Nevada, una ciutat esborrada del mapa després del tancament de la fàbrica de guix. Fern, brillantment interpretada per Frances McDormant, deixa guardades en un traster enmig de la immensitat gelada les seves pertinences, només s’emporta el més necessari. Dona la clau al guarda, puja a una atrotinada furgoneta i se’n va carretera enllà. Se’n va perquè se n’ha d’anar, no té res, ni casa, ni marit , ni feina, però sembla que ho accepta amb gran resignació. Al ser preguntada per la filla d’una amiga si és una «homeless» ella contesta: no, no soc «homeless», soc «houseless». En anglès hi ha una diferència clara entre «house» i «home», una cosa és no tenir casa i l’altre no tenir una llar, un lloc propi on viure. Fern el té, per això la seva resposta és: no, no soc «homeless», soc «houseless». No té casa, però té la seva llar, la seva furgoneta, que ella s’ha habilitat com ha pogut i l’ha convertida en «casa seva».

Aquesta història es basa en fets reals, és el resultat de l’experiència que l’autora tingué durant el temps que passà convivint amb aquest col·lectiu, fins i tot alguns dels actors i actrius són nòmades reals. Aquests nòmades americans, que existeixen a milers, són el producte de les recessions econòmiques, la darrera la del 2008, ben bé es pot dir que formen una nova classe social. Són persones d’una certa edat, que han perdut la feina o han quedat amb una jubilació mínima, que han hagut de malvendre el que tenien per comprar una caravana o adaptar-se una furgoneta i anar d’un lloc a l’altre fent feines temporals i mal pagades per poder sobreviure. Són persones que haurien d’estar gaudint d’un merescut descans després d’una vida de treball i no poden, han de seguir treballant precàriament per continuar. La seva no és una situació triada, és una situació obligada, és l’altra cara del somni americà. És l’evidència del fracàs d’una situació socioeconòmica que necessita canviar perquè no pot proveir una jubilació digna a una part dels seus ciutadans. Un tema difícil i complicat que també apunta a la nostra societat europea envellida i amb manca de treball per a molts col·lectius, entre ells el dels més grans. El problema americà no està enfora, no el podem mirar com un fet distant, és o aviat serà també el nostre problema.

La directora de la pel·lícula, Chloè Zhao, no aprofundeix en la part crítica de la història, es centra més en la part pràctica de la vida dels nòmades americans. Capta el seu dia a dia amb tot el que això comporta de dificultats, solitud, avorriment, amistat i esperit de grup. El llibre ho mostra com és, sense disfressar-ho. No són hippies que es tiren a la carretera per ganes d’aventura, són persones amb greus problemàtiques econòmiques que no tenen alternativa.

Fern, el personatge conductor d’aquesta història arrossega una resignació admirable i una tendresa infinita. Però és molt infeliç, no es pot ni permetre que se li espatlli la furgoneta. Quan això passa, plora... és la seva llar, sense ella només hi ha el carrer. El mateix passa quan qualsevol cau malalt, què fa? No poden pagar-se tractaments, ni estades a hospitals. No és una vida de color de rosa, és la duresa d’un sistema que no funciona i que ataca als més desfavorits.

Zhao juga amb el paisatge per despertar-nos sentiments i sensacions. Ho fa amb la solitud de l’horitzó nevat immensament blanc i fred i ho fa també amb la bellesa laberíntica de les formacions rocoses, que ens treuen l’alè. El parc nacional de Badlands de South Dakota, el Black Rock Dessert o Quartzsite en són una mostra com també ho és Point Arena on Fern va per trobar el mar.

Nomadland acaba quan la protagonista torna a Empire, la neu ja s’està fonent, les cases dels treballadors estan abandonades, la solitud impregna l’ambient. Fern passeja pel que fou la seva llar, va al traster, torna les claus i no s’endú res, ho deixa. Tanca el cercle de la seva vida en aquest lloc. Se’n va una altra vegada carretera enllà, a buscar un altre lloc on aparcar la seva furgoneta i treballar i així continuar ...

Nomadland ha guanyat tres premis Oscar, millor direcció, millor pel·lícula i millor actriu de repartiment. És el tercer Oscar que guanya Frances McDormand, només una actriu la supera amb quatre i és la magnífica i inoblidable Katharine Hepburn.

El llibre de Jessica Bruder, periodista especialitzada en retratar subcultures dels Estats Units, fou publicat el 2017.

Compartir el artículo

stats