Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes | ‘Mans de presagi’, cantar l’amor llarg

‘Mans de presagi’, cantar l’amor llarg

ANHEL DE LES PONENTADES ESCRITES AMB CENDRES D’AQUAREL·LA.

Entres a peu pla. No saps cap on camines les primeres passes però des d’un bell principi s’escolta la música: un jazz clàssic de cava amb molt de swing. M’endins per escenaris en què el paisatge es fa de cada vegada més ple de síl·labes justes i acordades que em diuen jocs de natures mortes i de l’amor més viu. No et pensassis que l’astúcia és un mot que no va enlloc. Enfilalls de frases que indiquen les dreceres del desig, el principi de les certeses, la manifestació dels miratges. Cucaveles en l’arbre del sentit que lletratremola a voler..

RES POT ATURAR EL TEMPS DE VIURE.

I entres en la plenitud del que estima. Una segona pancarta a la segona part de Mans de presagi (Lleonard Muntaner Editor), de Joan Perelló, anuncia l’estratègia de la veu que escriu els treballs d’amor amb la tendresa i la ferotgia d’aquell que sap que és mal de fer donar paraules a les accions més íntimes. Ador aquesta ambició i aquesta excentricitat dissimulada en gests de la rutina i la intranscendència: quan el poeta més estima. No hi ha possibilitats d’escapar dels límits. El cossos es nuen pel desig carnal quan els llençols agafen la forma de la nuesa. I el poeta, vivificat per la luxúria, descriu fil per randa les estacions d’una passió que es diu pels alens i pels anhels, per les al·lucinacions i pels ressons, per les baules entravessades i per la tinta blava seminal, per l’ebrietat i per l’extenuació, per un laberint que no té mai tornada i per la selva enigmàtica de les sensacions i les recerques.

Ja sabem que la poesia viu de l’enigma, el necessita per arrelar, per surar, per créixer, per fructificar.

El poeta és un cavador, i un excavador, que ha de treure terra i terra del forat que fa per no trobar l’or de la carícia, el sotrac del descobriment o l’entorn de cap d’un univers. El forat –tots els forats del cos– esdevindrà el lloc de les majors juguesques amoroses, la drecera dels desigs, l’oasi de les troballes en el desert que avança a les totes.

El poeta viu en l’art de la vanitat tènue.

PERDEDOR D’ENVITS FUNAMBULESC.

Quina nomenera duu el poeta en aquest final de deixant que no s’acaba mai! La lletania es fa cant: la bala perduda a l’oasi, el gust salí del plom, un norai de la vanitat, el cirurgià de l’ànsia, un parèntesi efímer, el gest del sarcasme a l’hora densa, el cap de xeviot esmús, el crui de la cisterna, un vell topònim en desús, les osques de cada dia, la borra vella del trespol, un fòssil descalç, el mosso d’espases de la mort, el forat de la fosca, etc., etc.

La lletania, un cant que és un planter de resurreccions. La lletania, una cerimònia dels gests amorosos d’un poeta que s’enginya tant com pot per dir-se sense traves, sense cucales, sense cap gest excessiu, amb l’entusiasme dels posseïts. Un poeta que canta l’amors llarg amb totes les cal·ligrafies, les salives, els embriagaments i les batalles eròtiques que cap senectut pot paralitzar i que l’elixir de la maduresa fa esclatar a mans plenes. Quin guster d’enumeracions cosides a la sensualitat visceral! Quina alegria d’aforismes que anuncien el triomf del fervor i les seves anyades fèrtils! Quines corregudes de les metàfores per collir els sucs amorosos i convertir-los en elixirs!

Els solcs blancs que hi ha entre aquests versicles de lletra són escriptures del silenci, peanyes del no-res de la paraula que la sostenen, que la fonamenten, que la fan créixer. No hi ha ni una gota de greix retòric a Mans de presagi i el poeta Perelló se’n guarda com de caure de qualsevol orfebreria gratuïta o reguinyol per fer guapo. Hi ha una contenció tot al llarg del llibre de poemes que li dona aquest to, aquest entrellat, en què els motius musicals i les improvisacions com en el jazz clàssic tenen el mateix valor i importància.

És igual la cautela perversa de les agulles del rellotge! A florir pestes si ens venen idees que mai estimam a bastament! Que se’n vagi allà on no hi plou la recerca de les busques dels rellotges aturats! Aquí hi ha un amor dionisíac, un amor còsmic, un amor llarg que no s’empegueeix ni un moment de dir els seus noms multiplicats en gests, acumulacions, matisos, metàfores i cucaveles, calidoscopis d’alens espessos i salives lubrificants, gests d’una qualitat de vida carnal que apareixen amb la senzillesa de les paraules de cada dia, planeres i humanals. El poeta Perelló ens ofereix la seva intimitat oberta de pinte en ample i d’aquesta plagueta de bitàcola ixen raigs lluminosos d’uns signes de presagi amarats de revoltes contra els lloccomuns, celebracions d’instants atrapats en les xarxes de la tinta de lapislàtzuli i carícies en el rovell d’una pell antiga i ben sensible que s’entrega al contacte. La llum quotidiana de la sensorialitat cus els traus de les tristeses que ataquen per les juntes, els esfilagarsos i els sargits del temps.

El poeta Perelló sap ben a les clares, i ho guixa amb mots alats, que encara que la mort és imminència, el cos de l’amor és el seu infinit.

I, encara que això no basta mai, és de bon de veres. Gràcies, Joan Perelló, per aquestes brodaries exultants!

Compartir el artículo

stats